TIRAR EL ANCLA / LLENÇAR L'ÀNCORA

ESPAÑOL__Antes de ponerme a hablar de cine quiero aclarar algunas cosas.
La primera es que la dueña habitual de las palabras en este Blog es Meritxell. En esta ocasión trataré de darle una mano con esto de hablar sobre películas, porque ella no podrá asistir a ésta edición del festival porque se encuentra en otros menesteres que no ha podido abandonar.
La segunda es que no soy crítico de cine, y si bien me gusta leer todas las criticas sobre las películas escritas por especialistas, no es mi tarea, y no manejo el vocabulario teórico que manejan los criticos, así que voy a hablar de las películas desde otro lugar.

En mi primer dia de festival, la primer pelicula que veo (y es realmente la primera o almenos intentó ser primera...) me paré y me fui en la mitad. Suelo no hacer nunca eso por respeto a la película, pero yo estaba para empezar el festival de otra manera, y tenemos libre albedrio, no estaba obligado a quedarme. Así que hablaré de "The Anchorage". Y la verdad, es fácil hablar de ésta película, porque cuando las películas pertenecen a un género muy reducido, se ven casi siempre igual y se puede hablar de ella por comparación.

Cuando hablo de género reducido, quiero decir: un determinado autor, contemporáneo, que ha hecho una determinada película, de tal forma que ha dado tanto que hablar que luego aparecieron unos cuantos haciendo cosas similares. Éste es el caso de Lisandro Alonso y el género que inauguró con "La Libertad". En el caso de la fotografía en el mundo del arte, podemos decir que la denominada "fotografía contemporanea" es todo un género, y que su mayor cualidad, es que las fotografías lucen como naturales, en escenarios muy naturales, personajes muy cotidianos, y ambientes que no buscan un cuidado estético. La contrapartida de ésto sería la fotografía publicitaria, donde el cuidado estético al máximo detalle sería su mayor cualidad. La fotografía contemporánea luce diametralmente opuesta a la fotografía publicitaria. Lo mismo ocurre entonces con el género "La libertad": el género Alonso sería para el cine lo que la "fotografía contemporanea" es a la fotografía artística.

Lo que puedo agregar de The Anchorage con respecto a "La Libertad" es que aquí encuentro una búsqueda de textura. Y ésta película tiene más textura que la película de Alonso, lo cual me ha gustado mucho. Es cierto que gracias a Alonso hay mucha más gente hoy capaz de tolerar estas películas, y encontrar en ellas otra forma de ver cine; quiero decir que fue él quién nos educó a ello. Y en lo personal me he dado cuenta hoy que éstas películas me gustan, y si bién desde que vi "La Libertad" en adelante me gustan, nunca supe del todo porqué, pero lo que "The Anchorage" ha hecho de nuevo con respecto a las que había visto antes, es que me hizo dar cuenta porqué me gustan, y ésto se ha dado en parte gracias al "accidente" de la supuesta primera película que veía, que me he tenido que parar e irme.

Y éstas películas me gustan, porque más allá de la soledad que trasmiten, y el aburrimiento general del personaje, éstas películas transmiten "Vida". Cuando la mayoría, se ubican en la búsqueda de destruirla. Y a veces es muy importante encontrar un buen embarcadero donde tirar el ancla.


CATALÀ__Abans de posar-me a parlar de cinema vull aclarir algunes coses.
La primera és que la mestressa habitual de les paraules d'aquest blog és la Meritxell. En aquesta ocasió tractaré de donar-li un cop de mà amb això de parlar sobre pel·lícules, perquè ella no podrà assistir a aquesta edició del fstival perquè està amb altres menesters que li han estat impossibles abandonar.
La segona és que jo no sóc crític de cinema i encara que m'agrada llegir totes les crítiques sobre les pel·lícules escrites per especialistes, no és la meva feina, i no tinc el vocabulari teòric que fan servir els crítics, així que parlaré de les pel·lícules des d'una altra vessant.

Al meu primer dia de festival, la primera pel·lícula que veig (i és realment la primera o si més no ha intentat ser la primera...) m'he aixecat i he marxat a la meitat. Normalment no faig això mai per respecte a la pel·lícula, pero jo estava per comenar el festival d'una altra manera, i tenim lliure "alvedreig", no estava obligat a quedar-me. Així que parlaré de "The Anchorage". I la veritat, és fàcil parlar d'aquesta pel·lícula, perquè quan les pel·lícules pertanyen a un gènere molt reduït, es veuen gairebé sempre igual i es pot parlar sobre elles per comparació.

Quan parlo de gènere reduït, vull dir: un determinat autor, contemporani, que ha fet una determinada pel·lícula, de tal forma que ha donat peu a que se'n parli tant que després han aparegut uns quants fent coses similars. Aquest és el cas de Lisandro Alonso i el gènere que va inaugurar amb "La Libertad". En el cas de la fotografía en el món de l'art, podriem dir que la denominada "otografia contemporània" és tot un gènere, i que la seva major qualitat és que les fotografies llueixen com naturals, en escenaris molt naturals, personatges molt quotidians, i ambients que no busquen una cura estètica. La contrapartida d'això seria la fotografia publicitària, on la cura estètica fins al màxim detall en seria la seva major qualitat. La fotografia contemporània llueix diametralment oposada a la fotografia publicitària. El mateix succeeix doncs amb el gènere de "La Libertad": el gènere Alonso seria per al cinema el que la "fotografia contemporània" és a la fotografia artística.

El que puc afegir a The Anchorage en contraposició a "La Libertad" és que aqui hi he trobat una recerca de textura. I aquesta pel·lícula té més textura que la pel·lícula d'Alonso, cosa que m'ha agradat molt. És cert que gràcies a Alonso hi ha molta més gent que avui capaç de tolerar aquest tipus de pel·lícules, i trobar en elles una altra manera de veure el cinema; vull dir que va ser ell que es va educar a això. I a nivell personal, me n'he adonat avui que aquestes pel·lícules m'agraden, i tot i que d'ençà que vaig veure "La Llibertat" fins ara, m'agraden, mai vaig saber del tot perquè, però el que "The Anchorage" ha fet de nou en referència a les que haia vist abans, és que ha fet adonar-me del perquè m'agraden, i això ha esdevingut n part gràcies a "l'accident" de la suposada primera pel·lícula que veia, que he hagut d'aixecarme i marxar.

I aquestes pel·lícules doncs m'agraden, perquè més enllà de la soletat que transmeten, i l'avorriment general del personatge, aquestes pel·lícules transmeten "Vida". On la majoria es troben en la receca de destruir-la. I a vegades és molt important trobar un bon port on llençar l'àncora.