Luego de esperar 25 minutos que vuelva el sistema para que puedan imprimir mis entradas, pude finalmente hacerme de ella. Cuando la chica me la entrega, me dice: te pido un favor, tachála de la lista que ya se agotaron. La lista, es la lista que esta a la vista de todos para que vean las películas agotadas antes de pedirla. Había sólo una!!!!, sólo daban para toda la gente de prensa una sola entrada. Lo que quiere decir que había enorme expectativa detrás de esta película.
Mary and Max es un film de plastilina, con mucha ironía, mucho humor, y muy dura. No es una de plastilina de ésas que dices... que liiiinda. Estéticamente es muy buena, la fotografía, las animaciones, los escenarios de platilina son buenísimos, pero el contenido suele ser muy deprimente por momentos. Estas películas piden a gritos un Happy Ending, que te saque de la agonía y el sufrimiento de empatizar con estos personajes tan depresivos. Esta película es buenísima para afirmar lo que hablaba sobre la película de Petit,, sobre los mecanismos que convierten al cine en cine. Sino como imaginar que personajes y escenarios construidos grotescamente de plastilina, consigan que empatice tanto con los personajes para que termine sufriendo como si yo fuera uno de ellos. Y el Happy Ending que pedía a gritos, llegó a medias, para hacerme dar cuenta que cuando el cine es cine, el cine, es la vida misma.
CATALÀ__Ahir vaig anar molt d'hora a buscar la meva entrada de "Mary and Max", volia estar ben endavant a la cua perquè savia que donarien molt poques entrades per aquesta pel·lícula. Al final vaig quedar primer a la cua.
Després d'esperar 25 minuts que torni el sistema perquè puguin imprimir les meves entrades, vaig poder finalment fer-me amb elles. Quan la noia me les va donar, em diu: et demano un favor? tatxa-la de la llista que ja s'han esgotat. La llista, és la llista que està a la vista de tots perquè puguin veure les pel·lícules esgotades abans de demanar-les. N'hi havia només una!!!!! només donaven, per a tota la gent de premsa, una sola entrada. El que vol dir que hi havia una enorme espectativa darrera d'aquesta pel·lícula.
Mary and Max és un film de plastilina, amb molta ironia, molt d'humor, i molt dura. No és una d'aquelles de plastilina que dius....ui que maaaca. Estèticament és molt bona, la fotografia, les animacions, els escenaris de pastilina són boníssims, però el contingut sol ésser per moments molt depriment. Aquestes pel·lícules demanen a crits un final feliç, que et tregui de l'agonia i el patiment d'empatitzar amb aquests personatges tan depresius. Aquesta pel·lícula és molt bona per afirmar el que parlava sobre la pel·lícula de Petit: sobre els mecanismes que converteixen al cinema en cinema. Sinó com imaginar que personatges i escenaris construíts grotescament de plastilina, aconsegueixin que empatitzi tant amb els personatges que acabi patint com si jo fos un d'ells. I el final feliç que demanava a crits, va arribar a mitges, per fer-me adonar que quan el cinema és cinema, el cinema, és la vida mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada