Recuerdo hace unos años viaje a un festival de cine pequeño, solo para ver un documental de JoeStrummer, fui con un amigo que me acompaño y que no es tan fanático de Joe Strummer como yo. A mi si me ponen durante hora y media una foto de Joe Strummer en la pantalla salgocreyendo que vi un gran documental de rock. Y él en ese momento me había dicho que la película no estaba bien porque estaba desaprovechado el personaje, porque Joe Strummer es tan buen personaje que se banca la pelicula solo y aquí había fracasado, a lo cual tuve que creerle, y su teoría se afirmo cuando vimos "The future is unwritten", un gran documental de rock sobre un gran personaje.
Entré a ver esta película sin conocer el personaje de Stephin Merrit, solo su música, eso ya me bastaba para estar conforme, pero fui descubriendo con el correr de la peli que la teoría de mi amigo era muy buena, y este documental le hacia honor al gran personaje de Stephin. Y salí del cine con la sensación que luego de varios días por fin había visto una película que me había gustado, no se si me equivoco a la hora de elegir películas, si la cartelera es pobre, y si ya estoy aburrido del cine independiente, lo cierto es que no es bueno que la mejor película que haya visto sea un documental de rock, o tal vez, realmente haya sido muy bueno, eso te das cuenta cuando los aplausos al terminar la película te llenan los oídos de música, y tu quieres salir corriendo por la naturaleza mientras piensas... "creo que necesito un corazón nuevo"
CATALÀ__Després d'uns quants dies de festival, i d'algunes jornades que mires una pel·lícula darrera d'una altra, arribes a la conclusió que només saps la sala que et toca però no tens ni idea què és el que vas a veure, i en part, sents que ja està bé així, millor no saber. Mires d'arribar relativament a l'hora per aconseguir el teu lloc de sempre, i llavors veus com la sala es va omplint, i allà és on notes alguna cosa diferent respecte a les pel·lícules anteriors, una alteració de la monotonia, un parèntesis en un festival de cinema. Moltes ulleres de pasta, pentinats estranys, molt de color negre, camises a quadres, samarretes de grups musicals com Joydivision, barbes, sobre tot moltes i deixades créixer de totes les formes, les dones estan visiblement més bones, o més atractives potser. En un City Shooting per a una revista de moda tots hi encaixarien perfecte. Llavors tens la certesa que has entrat a veure un documental de rock, però no qualsevol, sinó un dels bons, perquè aquesta espècie de gent té un gran olfacte, i casi mai s'equivoquen. Així que només toca acomodar-se a la butaca i a disfrutar del film: "Strange powers: Sthepin Merrit and The Magnetic Fields". Recordo que fa uns anys vaig viatjar a un festival de cinema petit, només per veure un documental de Joe Strummer. Vaig anar-hi amb un amic que em va acompanyar* i que no és tan fanàtic de Joe Strummer com jo. A mi si em posen durant hora i mitja una foto d'ell a la pantalla surto creient que he vist un gran documental de rock. I ell en aquell moment m'havia dit que la pel·lícula no estava bé, perquè estava desaprofitat el personatge, perquè Joe Strummer es tan bon personatge que aguanta la pel·lícula ell sol i en aquesta havia fracassat, amb la qual cosa vaig haver de creure'l. I la seva teoria es va confirmar quan vam veure "The Future is unwritten", un gran documental de rock sobre un gran personatge.
Vaig entrar a veure aquesta pel·lícula sense conèixer el personatge de Stephin Merrit, només la seva música, això ja m'era suficient per estar conforme, però vaig anar descobrint a mida que avançava el film que la teoria del meu amic era molt bona, i aquest documental li feia honor al gran personatge de Stephin. I he sortit del cine amb la sensació que després de diversos dies per fi havia vist una pel·lícula que m'havia agradat. No sé si m'equivoco a l'hora d'escollir pel·lícules, si la cartellera és pobra, i si ja estic avorrit del cinema independent; el que és cert és que no és bo que la millor pel·lícula que he vist sigui un documental de rock o potser, realment hagi sigut molt positiu; d'això te n'adones quan els aplaudiments a l'acabar la pel·lícula t'omplen l'oída de música, i tu vols realment sortir corrents cap a la natura mentre penses "crec que necessito un cor nou".
pues no se qué hice...hablando de campo de poderes magnéticos...pegué y copié y me quedó así...será Sthepin Merrit i sus strange powers! me gusta, quedó un post creativo, no?
ResponElimina