dissabte, 28 de març del 2009
EL BRAU INVISIBLE / EL TORO INVISIBLE / INVISIBLE BULL
CATALÀ__Blau. Blau d'invisible. Un blau de somni. Un blau que no hi és, d'un brau que respira en ànima. Una cosa és clara, que el somni del protagonista és aconseguir la perfecció, aconseguir fondre's amb la capa, aconseguir dominar l'espasa, el cos i l'ànima i el blau gens brau però sempre present. I fa moltes coses durant el film, treballa de valent. Porta pedres d'un cantó a l'altre, mentre es cura d'una cornada (potser és aquest el motiu, la venjança, tornar a estar cara a cara amb el brau, per acabar la faena). Ningú més l'acompanya, només li cal el llibre d'instruccions del mestre tureru, per discernir entre un bon pas i un mal pas, entre un brau blau i un brau encès, terrible, potent i perillós. Menja, dorm, menja, dorm, i construeix un decorat que li servirà per fer el seu somni realitat. Però...em pregunto... és una crítica o un homenatge? Jo, que tinc diferències culturals respecte a les corrides de torus per ser d'on soc (bé i perquè quan era adolescent i els dissabtes anàvem a casa del meu avi d’Extremadura, ens empassàvem totes les corrides perquè mentre el meu avi es dutxava (nosaltres hi anàvem per si un cas es rellisqués, que el poguéssim socòrrer) no podiem canviar de canal i ens feia apuntar en una llibreta el nom del toru, els quilos que pesava, la ganadería, el nom del tureru i després, totes les punyalades que li feien, les estocades, les banderilles que li clavaven, els canvius de terciu, els olés i al final, quantes orejes i rabus li'n donaven). Però com deia, jo resumiria la pel·lícula com una experiència desconcertant, alienada i on al final, ell està sol, allà al ruedu, torejant al vent, al somni, al blau, a la faena inacabada i que allò que veig és tan sols un art obsolet. I que no li'n donaran ni les orejes ni el rabu, però podria dir xiuxiuejant un ole, que la peli és maca. Al meu avi li hagués agradat. Encara que parlant de toros, el que més m’agrada és el negre d’Osborne, una increïble icona del disseny que van intentar establir-lo com a símbol franquista... i va ser dissenyat irònicament per un comunista, Manuel Prieto Benítez! Com el Brau Blau: una dicotomia.
Aquesta foto la vaig fer al 2003, de camí a Extremadura.
ESPAÑOL__Blau (azul). Azul de invisible. Azul de sueño. Un azul que no está, de un toro que respira en alma. Una cosa es clara, que el sueño del protagonista és conseguir la perfección, conseguir fundirse con la capa, conseguir dominar la espada, el cuerpo y el alma y el azul nada bravo pero siempre presente. Y hace muchas cosas durante el film, trabaja de valiente. Lleva piedras de un lado a otro, mientras se cura de una cornada (quizá es éste el motivo, la venganza, volver a estar cara a cara con el toro para acabar la faena). Nadie más lo acompaña, tan sólo le hace falta el libro de instrucciones del maestro torero para discernir entre un buen paso y un mal paso, entre un toro azul y un toro encendido, terrible, potente y peligroso. Come, duerme, come, duerme y construye un decorado que le servirá para hacer su sueño realidad. Pero... me pregunto... ¿es una crítica o un homenaje? Yo, que tengo diferencias culturales respecto a las corridas de toros por ser de dónde soy (de Catalunya) y porque cuando era adolescente y los sábados ibamos a casa de mi abuelo de Extremadura, nos tragábamos todas las corridas de toros porque mientras mi abuelo se duchaba (nosotras íbamos por si se resbalaba en la ducha, pudiéramos socorrerlo) no podíamos cambiar de canal y nos hacía apuntar en una libreta el nombre del toro, los kilos que pesaba, la ganadería, el nombre del torero y después todas las puñaladas que le daban, las estocadas, las banderillas que le clavaban, los cambios de tercio, los oles y al final, cuantas orejas y rabos le daban. Pero como decía, yo resumiría la película como una experiencia desconcertante, alienada y donde al final él está solo allí en el ruedo, toreando al viento, al sueño, al azul, a la faena inacabada y que eso que veo es tan sólo un arte obsoleto. Y que no le darán ni las orejas ni el rabo, pero podría decir con un ole susurrado, que la peli és bonita. A mi abuelo le hubiera gustado. Aunque hablando de toros el que más me gusta és el negro de Osborne, un increíble icono del diseño que quisieron establecer como un símbolo franquista...y fue diseñado ironicamente por un comunista, Manuel Prieto Benítez! Como el Toro Azul (Brau Blau): una dicotomía.
Ésta foto la hice en 2003, de camino a Extremadura.
ENGLISH__Blau (Blue). Blue of invisible. Blue of dream. A blue that there isn’t, a blue of a bull that breath its soul. One thing is clear, that the first (and only) character’s dream is to get the perfection, to be able to be fused with the cape, to be able to dominate the sword, the body and the core and that blue not so brave but always present. And he makes many things during the film, it has been working hard. He takes stones from a side to another one, while he is cured of a horn wound (the reason, the revenge is perhaps this one, to return to be exposed again face to face with the bull to finish the job). No one else is by his side, he only needs the book of instructions by one famous torero, just to know which one is the good step and which one the bad step between a blue bull and one on fire, terrible, strong and dangerous. He eats, he sleeps, he eats, he sleeps and he build one scenery which he will use to makes his dream come true. But...I am wondering... Is this a critic film or an homage? I, that I have different cultural points of view about the bulls shows for being from where I am (from Catalonia) and because when I was adolescent and on saturdays afternoon went to my grandfather’s house (he was from Extremadura), we had to watch on tv the bulls because wile my grandpa took a shower (we went there just to be in case of he had an accident) we couldn’t change the channel and he said us to wrote in a paper the name of the bull, how weight had it, from where it was, the name of the torero, and after this, all the bandelillas they stick to it and everything, and at the end if he got the ears and the tail of the bull or not.
But, as I said, I would summarize the film like an amazing, mentally ill experience and where in the end he is alone in the field, goading to the wind, to the dream, to the blue one, to the unfinished job (to kill the bull) and what I see is only a obsolete art. And that he will not get the ear and the tail, but I could say with a whispered Olé, that the movie is nice. My grandfather also it would have liked.
Although speaking of bulls the one that I like more it is the black one of Osborne, an incredible icon of the design, that wanted to fixed as a symbol of the Francoism... And it was designed by a Communist, Manuel Prieto Benítez! As the movie the Blue Bull, a dichotomy.
I took this picture in 2003, in the way to Extremadura.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada