CATALÀ__Matí de diumenge. Onze hores. Gairebé ningú a la sala, aparentment. Comença el relat, curiosament el dia del meu naixement. 20 d’agost. Relats sobre la mort. La mort de persones que no veiem però que sentim. I una càmera lenta, gairebé immòbil que ens descriu lentament l’espai, allà on va esdevenir la foscor (o la llum). Una veu en off d’algú que va veure d’aprop com va passar, ens fa imaginar-ho tot. Hi ha un buit. Hi ha un espai ara ja inhabitat. I la pel·lícula et transporta en un record precís però borrós. I com ens comenta Jana al sortir de la projecció (ella és alemanya, amiga del director de la peli) és realment el record una imatge borrosa, i ella pensant en fa uns anys quan va morir el seu pare, té aquest mateix record precís però borrós. Perquè els moments visuals d’aquesta pel·lícula són aclaparadors, gairebé fotogràfics, relaxants, suggerents, d’ensomni, però existeix la contradicció de les paraules que et fa sentir agonitzant. Atrapat. Colapsat. Contradictoris com la vida i la mort mateixes, esperant a que acabi la pel·lícula el més aviat possible. Perquè és tan real, tan propera, que quedes atrapat dins la borrositat. I és que el film acaba precisament amb aquest cop sec que estàs desitjant que t'alliberi. Una paraula que en alemany sonava a un cop sec, un catacrac brusc. El film acaba amb una paraula que vol dir coll trencat, desnucat. I pam, el final. Jana deia que recordar la mort del seu pare era com estar dins d'una... com es deia aquella cosa rodona i transparent plena d'aire? preguntava... un globús deiem. No, una bombolla. El dia dins una bombolla.
ESPAÑOL__Mañana de domingo. Once horas. Casi nadie en la sala, aparentemente. Empieza el relato, curiosamente el dia de mi nacimiento. 20 de agosto. Relatos sobre la muerte. La muerte de personas que no vemos pero que sentimos. Y una cámara lenta, casi inmóbil que nos descibe lentamente el espacio, allí donde vino la oscuridad (o la luz). Una voz en off de alguién que vio de cerca cómo pasó, que nos hace imaginarlo todo. Hay un vacío. Hay un espacio ahora ya inhabitado. Y la película te transporta a un recuerdo preciso pero borroso. Y como comenta Jana al salir de la peli (ella es alemana, amiga del director) es realmente el recuerdo una imagen borrosa, y ella al pensar cuando murió su padre hace unos años, tiene este mismo recuerdo preciso pero borroso. Porque los momentos visuales de ésta película són sobrecogedores, casi fotográficos, relajantes, sugerentes, de ensueño, pero existe la contradicción de las palabras mismas que te hace sentir agonizante. Atrapado. Colapsado. Contradictorio como la vida y la muerte mismas, esperando a que acabe la película lo antes posible. Porque es tan real, tan cercana, que quedas envueto en ésa borrosidad. Y es que el film termina precisamente con éste golpe seco que estas anhelando, que te libere. Una palabra que en alemán sonaba a un golpe seco, un catacrac brusco. El film acaba con la palabra que significa cuello roto, desnucado. Y pam, termina. Jana decía que recordar la muerte de su padre era como estar dentro de una... ¿como se dice esa cosa redonda y transparente llena de aire? preguntaba... un globo decíamos. No, una burbuja. El día dentro de una burbuja.
ENGLISH__Sunday morning. Eleven o’clock. Not so many people at the cinema, apparently. The story begins, peculiarly at my birth day: 20th august. Stories about the death. The death of people that we don’t see but we can feel them. And a slowly camera, almost immovable that describes the space to us, there where became the darkness (or the light). An voice in off of somebody close to the victim who lived closely how it was, makes us imagine everything. And there’s emptiness. There is an uninhabited space now. And the movie makes us travel to a precise memory but blur. And as Jana comments when we got ut of the cinema (she is German, friend of the director) is really the memory a blurred image, and when she is thinking when her father died some years ago, she has this same precise but blurred memory. Because the visual moments of this film are amazing, almost photographic, relaxing, suggestive, like a dream, but there’s the contradiction of the words itselves that makes us feel dying. Catched and collapsed. Contradictory like the same life and death, waiting the film to finish as soon as possible. Because it is so real, so near, that you are envolved in that blurness. And the film finishes indeed with this one dry blow that you are yearning for, that release to you. A word that in German sounded like a dry blow, an abrupt blow. The film finishes with the word that means broken neck. And paf, finishes. Jana said that remembering her father's death was like being inside one… How is called that round transparent thing full of air? she asked us… a globe we said. No, a bubble. The day in a bubble.
Fan moltes ganes de veure-la. Com es diu la peli?
ResponEliminaehem...The day (El dia)...la tens subratllada en blauet i amb el link
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEi, a mi també em sembla molt interessant aquesta peli. T'anava a preguntar qui era el director però ja he vist que clicant el link blau surt la informació. Gràcies!Ja ens explicaràs més cosetes festivaleres...
ResponElimina...ja practicament aquet deu ser l'ultima sesio del festival no? las pelis m'han semblat interesants, unes mes que altres, el que trobo a faltar es una mica mes d'interés per part dels amants del cinema de minories i sobre tot dels components dels Cine Clubs del mon!!! a on están els vostres comentaris? una mica de soport .... que no costa res i fa pais.
ResponEliminaBona feina Meritxell.... fins un altre.
Paquita