LES BESSONES DEL SÓNAR SÓN ÀNGELS... / LAS GEMELAS DEL SÓNAR SON ANGELITOS...

CATALÀ__Per les que som bessones (o bessons), el clixé bessons/es - malvats/es ens treu una mica de polleguera, ho he de reconèixer. Si a més a més el film transcorre en un país nòrdic, en una casa aïllada i solitària, creant un clima inhòspit... és sinònim que ens ho passarem malament... vaja, que patirem. I és que els bessons protagonistes, estan patint molt. La mare, arriba a casa amb la cara embolicada, que en principi s'assemblaria a una operació estètica. I no ho acabem d'entendre doncs perquè és tan mesquina, perquè és tan cruel, perquè és tant estricta i perquè només té ulls (ben rojos, quasi monstruosos) per un dels seus fills i ignora per complert a l'altre, que només xiuxiueja a l'orella del seu germà. 

Els dos es pregunten, tot jugant amb el seu viver ple d'escarbats fastigosos, on és la seva mare, la real, l'autèntica i ens fan partícips de les seves cabòries. Mentrestant, la fotografia és impol·luta, diàfana i l'espai per on ens movem seguint als bessons és captivant. Entrem al seu univers amb trampa i ho veiem tot com ho veuen ells. Si, no hi ha dubte, ella no és la mare, és una impostora. Doncs va, fem-li mal, molt de mal. Lliguem-la al llit, cosim-li la boca amb pegamento, obrim-li els ulls a ganivetades si fa falta, o posem-li també pegamento, va. (en aquests moments és quan deixo el cinema, els deu minuts finals me'ls explica en Julián). 

Ich seh, Ich seh és el seu títol original, és a dir jo veig, jo veig... veo veo, què veus? a un germanet? És clar! I al final si s'entén perquè el bessó només parla amb l'altre i perquè la mare només parla amb un d'ells i no amb l'altre. És que un fatídic accident ha deixat deformada i irreconeixible a la mare i... bé, no us ho desvelo...  i diguem que deixa mig boig al bessó que reb totes les "carícies". A en Haneke també li sortiria una mica així, ja ens ho demostrava a "Funny Games" (bé, jo no la vaig suportar, és que no puc amb la tortura, de cap mena...) però ell, tot i la bestiesa, feia una dura crítica a la societat burgesa. Però aquests bessons (si, son burgesos, i molt cruels i malvats) no tenen ganxo, no tenen excusa. Si, són però molt macos. Les bessones del Sónar en comparació són àngels, els hi agrada només jugar amb ninots de ventrilòquia. A mi, la tortura gratuïta no gràcies. Paranormal encara, esquisofrènico-sàdica no.

ESPAÑOL__Para las que somos gemelas (o gemelos), el cliché gemelos/as - malvados/as nos saca un poco de quicio, lo tengo que reconocer. Si además el film transcurre en un país nórdico, en una casa aislada i solitaria, creando un clima inhospito... és sinónimo de que nos lo pasaremos mal, vaya... que sufriremos. Y es que los gemelos protagonistas, estan sufriendo mucho. La madre, llega a casa con la cara envuelta, que en principio se asemejaría a una operación estética. Y no acabamos pues de entender porqué es tan mezquina, porqué es tan cruel, porqué es tan estricta y porqué solo tiene ojos (bien rojos, casi monstruosos) por uno de sus hijos e ignora por completo al otro, que sólo susurra a la oreja de su hermano.

Los dos se preguntan, mientras juegan con su vivero de cucarachas asquerosas, dónde está su madre, la real, la auténtica y nos hacen partícipes de sus cavilaciones. Mientras tanto la fotografía es impoluta, diafana y el espacio por donde nos movemos siguiendo a los gemelos es cautivante. Entramos en su universo con trampa y lo vemos todo como lo ven ellos. Sí, no hay duda, ella no és la madre, és una impostora. Pues ala, hagámosle daño, mucho daño. Atémosla a la cama, cosámosle la boca con La gotita, abrámosle los ojos a cuchillazos si hace falta, o pongámosle también cola de contacto, va. (en éste momento, abandono el cine y los diez minutos finales me los cuenta Julián).

Ich seh, Ich seh es su título original, es decir yo veo, yo veo... Veo veo, qué ves? a un hermanito? Claro! sobre el final se entiende porqué el gemelo sólo habla con el otro y porqué la madre sólo habla con uno de ellos y no con el otro. Es que un fatídico accidente ha dejado deformada e irreconocible a la madre y... bueno, no os lo desvelo... y digamos que deja medio loco al gemelo que recibe todas las "carícias". A Haneke también le saldría un poco así, ya nos lo demostraba en Funny Games (bien, no la soporté, es que no puedo con la tortura, de ningún tipo...) pero él, aún la bestialidad, hacía una dura crítica a la sociedad burguesa. Pero éstos gemelos (sí, són burgueses, y muy crueles y malvados) no tienen gancho, no tienen excusa. Eso sí, son muy monos. Las gemelas del Sónar en comparación són ángeles, les gusta sólo jugar con muñecos de ventriloquía. A mi la tortura gratuíta no gracias. Paranormal aún, esquizofrenico-sádica no.