PEDRA, PAPER, TISORA / PIEDRA, PAPEL, TIJERA

CATALÀ__Començaré pel final, i acabaré pel principi, gràcies a la meva encara no alleujada bronquitis. Però no em podia perdre un final apoteòsic de festival (si, la última pel·lícula!) de la mà del gran mestre, en Kiarostami. I embolicada entre robes diverses vaig sortir corrents cap al cinema, ometent despiatadament el que el metge m'havia dit que fés i lluitant a pulmó contra la tos, a les fosques. 

Recordo amb emoció grans moments de la meva vida cinematogràfica badant embadalida amb una moto que en la llunyania entre els revolts d'un camp d'oliveres, anava venint sinuosa, amb calma, amb pausa, amb poesia visual i gran bellesa. Personatges que dialogàven amb els protagonistes fora del camp de la nostra visió o personatges que desitjaven, d'una manera molt poètica morir d'una vegada, entre cirerers. Aquest cop el viatge ens porta a Japó, i afortunadament en aquest país estrany, Kiarostami torna a trobar-se a sí mateix. Hi ha a Like someone in love moments estel·lars, on tota l'essència del director iranià re-apareix, allunyada d'ocells que entren i surten de quadre a 10 on ten, actrius mirant pantalles de cinema a Shirin... o la Copie Conforme no tan experimental però no tan Kiarostami com aquesta darrera (totes, però, m'encanten!). Però parlem d'aquesta. Parlem del que m'agrada d'en Kiarostami, que és la manera com, tot conflueix. La manera com, sense saber com però de manera penetrant, de cop i volta un cotxe es converteix en recipient de confidències, de xerrades i conflictes. De manera majestuosa van creuant davant del personatge: ponts, ratlles, zigazagues que pinten la imatge reflexada sobre els nostres protagonistes, que no saben on els conduirà l'amor, però que volen ser estimats. Tan se val si és pagant per ser estimats, o bé sigui buscant l'amor ideal, o essent sotmesos a tal. Tots són algú, enamorats. Una pel·lícula planera, però alhora molt trascendental. I així ens ho diu el nostre vellet protagonista, que tot conduint, escoltant i donant els seus savis consells des de l'experiència, comença a cantar "qué será será...whatever will be, will be..." Perquè si, perquè no es pot dir mai el que el futur ens revelarà. Però l'amor a vegades fa més mal que bé. L'amor és egoísta, inmoral, mesquí, manipulador, controlador, asfixiant, contradictori, brutal i assasí. Però cal ser estimat, jugar al joc de l'amor i veure com et surt: paper (de regal, un amor embolicat que dóna gust o també amor pla, avorrit, per escriure amb linies o a quadrets...que seria la noia protagonista), tisores (que no té raó de ser, que cal tallar com sigui com el noi que pretén lligar per sempre a la noia) o pedra (que et pot deixar com el vell protagonista, ben estabornit i liquidat). 

(ostres!!!! acabo de veure el tràiler i exemplifica perfectament la meva crònica!!! imperdible pel·lícula! ) 

ESPAÑOL__Empezaré por el final, y acabaré por el principio, gracias a mi todavía no aliviada bronquitis. Pero no me podía perder un final apoteósico de festival (si, la última película!) de la mano del gran maestro: Abbas Kiarostami. Y envuelta entre ropas diversas me fui corriendo al cine, omitiendo despiatadamente lo que el médico me había dicho que hiciera y luchando a pulmón contra la tos, a oscuras.

Recuerdo con emoción grandes momentos de mi vida cinematográfica embobada con una moto que en la lejanía, entre las curvas de un campo de olivos iba viniendo sinuosa, en calma, con pausa, con poesía visual y gran belleza. Personajes que dialogaban con los protagonistas fuera del campo de nuestra visión o personajes que deseaban, de una manera muy poética morir de una vez, entre cerezos. Ésta vez el viaje nos lleva a Japón, y afortunadamente en éste país extraño, Kiarostami vuelve a encontrarse a sí mismo. Hay en Like someone in love momentos estelares, donde toda la esencia del director iraní re-aparece, alejada de pájaros que entran y salen de cuadro a 10 on ten, actrices mirando pantallas de cine en Shirin... o la Copie Conforme no tan experimental pero no tan Kiarostami como ésta última (todas me gustan de todos modos!). Hablemos pues de ésta. Hablemos de lo que me gusta de Kiarostami, que es la manera cómo, todo confluye. La manera cómo, sin saber muy bien como pero de manera penetrante, de repente un coche se convierte en recipiente de confidencias, de charlas y conflicto. De manera majestuosa van cruzando delante de los personajes: puentes, rallas, zigzags que pintan la imágen reflejada sobre nuestros protagonistas, que no saben en definitiva dónde los conducirá el amor, pero que quieren ser amados. Tanto da si es pagando para ser amados, o bien es buscando el amor ideal, o siendo sometidos a tal. Todos son alguien, enamorado. Una película senzilla, pero a la vez muy trascendental. Y así nos lo dice nuestro viejecito protagonista, que mientras conduce, escuchando y dando sus sabios consejos desde la experiencia, empieza a cantar "Qué será será...whatever will be, will be..." Porque sí, porque no se puede decir nunca lo que el futuro nos revelará. Pero el amor a veces hace más mal que bien; el amor es egoísta, inmoral, mezquino, manipulador, controlador, asfixiante, contradictorio, brutal y asesino. Pero hace falta ser amado, jugar al juego del amor y ver cómo te sale: papel (de regalo, un amor envuelto que da gusto o también un amor plano, chato ,aburrido, por escribir con lineas o con cuadrícula..., como la chica protagonista), tijera (que no tiene razón de ser, que hay que cortar por lo sano, como el chico que pretende atar para siempre a la chica) o piedra (que te puede dejar como el viejo protagonista, bien KO y liquidado).

(ostras!!!! acabo de ver el tráiler y ejemplifica perfectamente mi crónica!!! imperdible película! )