dijous, 11 d’abril del 2013

BIODRAMINA

CATALÀ__Buf. Si, ho reconec: m'he adormit una miqueta cap al final, a la primera pel·lícula que he vist del festival. Pensareu que l'estrena ha sigut estrellada. Ans el contrari, hi he disfrutat com peix a l'aigua, mai millor dit. He patit amb les meves pròpies carns (bé, no va de carn, va de mar) el que és ser pescat a alta mar per un pesquer americà. I és que mirant Leviathan, he sentit el que és ser un peix. Un peix esclafat entre un munt d'amics, de semblants, que un dia surten a nedar i acaben espaterrats de cap per amunt a la coberta d'un vaixell guarrindongu, pudent, regalimant sang i fetge al més rotllo gore style. Ser un peix amb tots els detalls: pescat, escapçat i classificat. Però també he nedat entre gavines, mentre entraven fugaces a picotejar els troçets de peix que llençaven per la borda un cop l'escabetxina estava consumada. I també m'he penjat del pal de la proa mentre entrava i sortia del mar, en un intent ben real d'agafar-me ben fort al pal per no caure al mar i ser "atropellada" pel pesquer navegant. Imatges aclaparadores, desbordants. I de tant vaivé d'onades m'ha agafat un mareig descomunal. Tot era ona, i aigua que m'esclafia contra les orelles, compaginant una tremenda i impecable banda de so de mareig estrepitós (molt i molt ben feta, donava una sensació impecable d'immersió, de tant en tant submarina, de tant en tant marinera). I quan per fi ha arribat la calma, a la cabina d'un mariner, també cansat i desbordat de tanta feina i tanta onada que mirava la tele....i el pla era tan fix, tan serè, tan plàcid que guaitant els detalls d'aquell mariner barbut, panxut, desfet de mar i de sal, tatuat amb una sirena al braç, imaginant-lo la resta del temps que no passa a alta mar segurament damunt d'una Harley navegant per la Route 66.... i que li ha agafat son i lluitava contra corrent, que s'ha adormit... i jo també, però només una mica per descansar els ulls del mareig; de cop i volta el cantar de les sirenes m'ha fet tornar, per veure com les xarxes, ja buides de víctimes, ballaven submergides amb un tou d'estrelles de mar juganeres que flotaven entre aigües ara cap aquí ara cap allà. Si, sóc un peix nedant amb la corrent. Hagués calgut però, prendre'm una Biodramina!

CASTELLÀ__Buf. Si, lo reconozco: me he dormido un poquito hacia el final, en la primera película que hemos visto del festival. Pensareis que el estreno ha estado estrellado. Pero todo lo contrario he disfrutado como pez en el agua nunca mejor dicho. He sufrido en mis propias carnes (bueno, no va de carne, va de mar) lo que es ser pescado en alta mar por un pesquero americano.Y es que mirando Leviathan he sentido qué es ser un pescado. Un pez chafado entre un montón de amigos, de semejantes, que un día salen a nadar y acaban panza arriba en la cubierta de un barco pesquero guarrindongo, putrefacto, chorreando sangre y vísceras al más rollo gore. Se un pez con todos los detalles: pescado, decapitado y clasificado. Pero también he nadado entre gaviotas, mientras entraban y salían fugaces a picotear los trocitos de pescado que tiraban por la borda una vez la escabechina estaba consumada. Y también me he colgado del palo de la proa mientras entraba y salía del mar, en un intento bien real de agarrarme bien fuerte al palo para no caer al mar y ser "atropellada" por el pesquero navegante. Imágenes culpidoras, desbordantes. Y de tanto vaivén de olas me ha pillado un mareo descomunal. Todo era ola, y agua que irrompia contra mis oídos, compaginando una tremenda y impecable banda de sonido de mareo estrepitoso (muy y muy bien hecha, daba la sensación impecable de inmersión, de tanto en cuanto submarina, de tanto en cuando marinera).  Y cuando por fin ha llegado la calma, en la cabina de un marinera, también cansado y desbordado de tanto trabajo y tanta ola que mirava la tele....y el plano era tan fijo, tan sereno, tan plácido que mirando embobada los detalles de ése marinero barbudo, barrigón, desecho de mar y de sal, tatuado con una sirena en el brazo, imaginándolo el resto del tiempo que no pasa en alta mar seguramente subido a una Harley navegando por la Route 66... y que le ha pillado el sueño y él mismo luchaba contra corriente, que se ha dormido... y yo también, pero sólo un poco para descansar los ojos del mareo. De golpe el canto de las sirenas me ha hecho regresar, para ver cómo las redes, ya vacías de víctimas, bailaban submergidas con un montón de estrellitas de mar juguetonas que flotaban entre aguas ara hacía aquí ahora hacía allá. Si, soy un pez nadando con la corriente. Tendría pero que haber tomado una Biodramina!! (léase el post de Julián, aqui en Argentina conocido como Dramamine!).





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada