divendres, 4 d’abril del 2014

PASSA EL TREN / EL TREN PASA


CATALÀ__Vaig passar moltes hores a les estacions que em duien d'un cantó a l'altre de l'Europa que no coneixia, i que aleshores es disfrutava a peu plà, via enllà. Els low cost no estaven encara inventats. I en un d'aquests viatjes nocturs, en els millors trens del món que són els alemanys, des d'Augsburg vaig arribar a París, a Garde Du Nord. Claire Simon també hi arriba, queda esparverada amb la gent que pot passar cada dia per allà i decideix fer-ne un film. Una pel·lícula d'una dona ja madura però encara de bon veure, que està malalta de càncer. L'estació es converteix en seu limbo de camí a la clínica, on quedar-se ensimismada guaitant la vida passar. Guaitant els extranys. Trobant-se extranya a sí mateixa i desitjant no haber d'agafar el tren que la porti de nou cap a casa. I on per atzar coneix a un estudiant que està fent la tesi: l'estació com a nova vil·la global, atret per la multiculturalitat dels seus treballadors i habitants. 
Així passava jo les hores a les estacions de München, Koln, a les estacions perdudes de pobles fantasmals de l'Alemanya profunda amb noms impronunciables, de matinada, esperant altres trens que ens duguéssin cap a una altra banda. Les estacions, llocs aliens, amb gent iluminada per les llums dels trens, les xispes de les vies, i vides turmentoses. Estacions contingents de fantasmes, creant nous continents amb gent d'aqui i d'allà que conflueixen en un pupurri ensomiador i gairebé de malson, on cadascú viu com pot, on cadascú fa el que pot. Així és Gare Du Nord, i és que el tren de la vida no espera, el tren passa i si no l'agafes, no vas enlloc. 


ESPAÑOL__Pasé muchas horas en las estaciones que me llevaban de un lado a otro de la Europa que no conocía, y que entonces se disfrutaba a pie llano, vía a través. Los low cost no estaban todavía inventados. Y en uno de ésos viajes nocturnos, en los mejores trenes del mundo que son los alemanes, desde Augsburg llegué a Paris, a Gare De Nord. Claire Simon también llega, queda anonadada con la gente que puede pasar cada día por ahí y decide hacer un film. Una película de una mujer ya madura pero todavía de buen ver, que está enferma de cáncer. La estación se convierte en su limbo de camino a la clínica, donde quedarse embobada, viendo pasar la vida. Repasando con la mirada a los extraños. Encontrándose extraña a sí misma y deseando no tener que agarrar el tren que la lleve de nuevo a su casa. Y donde por azar, conoce a un estudiante que está haciendo la tesis: la estación como nueva aldea global, atraído por la multiculturalidad de sus trabajadores y habitantes. 
Así pasaba yo las horas en las estaciones de München, Koln, en las estaciones perdidas de pueblos fantasmales de la Alemania profunda con nombres impronunciables, de madrugada, esperando otros trenes que nos llevaran a otro lado. Las estaciones, lugares ajenos, alienados, con gente iluminada por las luces de los trenes, las chispas de las vías y vidas tormentosas. Estaciones contingentes de fantasmas, creando nuevos continentes con gente de aquí y de allá que confluyen en un pupurri ensoñador y casi de pesadilla, donde cada uno vive como puede, dónde cada uno hace lo que puede. Así es Gare Du Nord, y es que el tren de la vida no espera, el tren pasa de largo y si no lo tomas, no vas a ninguna parte. 



 
Estació de München, Deutschland. 2001. 

Senyalitzacions d'un pas a nivell a Augsburg, Deutschland. 2001


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada