LA VIDA INÚTIL II

CATALÀ__Sembla ser que el cinema ha arribat a la seva màxima expressió, i per celebrar-ho no més moviment. No més travellings. No més diàlegs. No més actuacions que emocionin. No més recerca estètica, estilística, i formal. No més sentit a una existència. I no només això, sinó moltes coses meravelloses més és aquesta pel·lícula de La Vida útil. Una vida que sembla massa ferragosa per suportar-la, i que de tan feixuga i passada de moda, de tan rància, de tanta cinemateca fora de registre i bobines plenes de pols, i de tants però tants moviments de càmera d'una precisió cirurgiana, de tants continguts metafòrics, d'il·luminacions remarcables i de grans pantalles que omplen la Historia de grans històries que et fan emocionar, que si avui el cinema ha de ser filmat com una vida d'allò més inútil, més val que el cinema mori ara mateix i se'ns empassi la terra. Abans de morir, però, dedico un fort aplaudiment, no als galifardeus cinèfils i els estúpids nostàlgics de la gran pantalla, no, sinó a aquests crítics d'una pel·lícula tan absolutament magnífica, que reposa sobre cotó fluix entre paraules d'amor, i que passarà als anals de la història del cinema. I tant anal, que escagarrina. Gràcies!



ESPAÑOL__Parece ser que el cine ha llegado a su máxima expresión, y para celebrarlo no más movimento. No más travellings. No más diálogo. No más actuaciones que emocionen. No más búsqueda estética, estilística y formal. No más sentido a una existencia. Y no nomás es eso, sinó que muchas otras cosas maravillosas es ésta película de La vida Útil. Una vida que parece demasiado pesada para soportarla, y que de tan pasada de moda, de tan rancia, de tanta cinemateca fuera de registro, casposa, y bobinas llenas de polvo, y de tantos pero tantos movimientos de cámara de una precisión cirujana, de tanto contenido metafórico, de iluminaciones remarcables y de grandes pantallas que llenan la Historia de grandes histórias que te emocionan, que si hoy el cine tiene que ser filmado como una vida de lo más inútil, más vale que el cine muera ahora mismo y se nos trague la tierra. Antes de morir, pero, dedico un fuerte aplauso, no a los gilipollas cinéfilos y los estúpidos nostálgicos de la gran pantalla, no, sinó a éstos críticos de una película tan absolutamente magnífica, que yace sobre algodones entre palabras de amor, y que pasará a formar parte de los anales de la historia del cine. Y de tan anal, que da cagalera. Gracias!