CINEMA AL CINEMA / CINE EN EL CINE / CINEMA AT THE CINEMA

CATALÀ__Alguna vegada, quan m'he avorrit al cinema, m'he girat a mirar els rostres dels companys de viatge a la sala. Rostres il·luminats per una projecció. Al cinema Alhambra del meu poble (com és antic i exuberant) a la llum de la pantalla també he badat mirant les filigranes del sostre o els detalls de les parets. Però d'altres vegades, la majoria, la peli atrapa, i m'arrossega cap a la pantalla. I heus aquí una pel·lícula que es projecta. Una pel·lícula de mirades i rostres, de companys de viatge. D'expresions de por, de rialles, de felicitat, de ràbia. I llàgrimes. Però sobretot rostres, el rostre de qui Kiarostami més estima, que son les dones. Dones esquitxades per la llum de la pantalla. I una llegenda Iraní en off ens atrapa. Però no és res més que una pel·lícula imaginada. Una pel·lícula que no veiem, perquè cadascú es faci la pel·lícula. I Shirin és aquella dona que mira, aquella dona que somriu, aquella dona que plora. Una dona que s'enamora d'un retrat tallat a la pedra d'un home que no ha vist mai (igual que l'espectador no veurà mai). Un amor que en realitat és l'amor a Iran, l'amor a la pàtria, a la terra i a l'home i la dona que imaginen un futur. Però el retrat és tan sols una il·lusió que desemboca al desencís, perquè no és la imatge la que fa a l'home, sinó l'home que fa la imatge qui estima la imatge que ha construït: la d'una dona bella, jove, fresca, lluitadora, somiadora, la dolça Shirin... rostre que ha recordat, que ha projectat i que aquest home ha esculpit en un tros de pedra. Però l'escultor, l'artista, el somiador, el romàntic... no pot ser correspost, ha de ser torturat, ha de ser ferit, ha de ser desgraciat... perquè amb el dolor, l'amor és més gran, més persistent, més real, més immortal. I Shirin és tot. Shirin està a la pantalla imaginaria de Shirin, Shirin és una projecció de llum i a la vegada una sala de nit. Shirin s'asseu al meu costat mentre és mirada i es mira. Mentre s'imagina un futur. Mentre imagina que un dia serà lliure. Mentres imaginem a través dels rostres, de les mirades i de les llàgrimes que l'amor és etern i comprovem que el cinema és una projecció de nosaltres mateixos. Dels nostres desitjos. Cinema al cinema. Espectador espectant, expectants ho imaginem tot. Shirin és cent anys d'experiència d'una pantalla immensa. Shirin és l'acte de veure i d'escoltar.

ESPAÑOL__Alguna vez, cuando me he aburrido en el cine, me he dado vuelta a mirar los rostros de los compañeros de viaje de la sala. Rostros iluminados por una proyección. En el cine Alhambra de mi pueblo (como es antiguo y exuberante) a la luz de la pantalla también me la pasaba mirando las filigranas del techo o los detalles de las paredes. Pero otras veces, la mayoría, la pelicula atrapa, y me arrastra hacia la pantalla. Y he aquí una película que se proyecta. Una película de miradas y rostos, de compañeros de viaje. De expresiones de miedo, de risas, de felicidad, de rabia. Y lágrimas. Pero sobretodo rostros, el rostro de quien Kiarostami más ama, que son las mujeres. Mujeres salpicadas por la luz de la pantalla. Y una leyenda iraní en off nos atrapa. Per no es nada más que una película imaginada. Una película que no vemos, para que cada uno se haga su película. Y Shirin es esa mujer que mira, esa mujer que sonrie, esa mujer que llora. Una mujer que se enamora de un retrato tallado en la piedra de un hombre que no ha visto nunca (igual que el espectador no verá nunca). Un amor que en realidad es el amor a Iran, el amor a la patria, a la tierra y al hombre y la mujer que imaginan un futuro. Pero el retrato es tan solo una ilusión que desenvoca al desinterés, porque no es la imagen la que hace al hombre, sino el hombre que hace la imagen el que ama la imagen que ha construído: la de una mujer bella, joven, fresca, luchadora, soñadora, la dulce Shirin... rostro que ha recordado, que ha proyectado y que ése hombre esculpió en un trozo de piedra. Pero el escultor, el artista, el soñador, el romántico... no puede ser correspondido, tiene que ser torturado, tiene que ser herido, tiene que ser desgraciado... porque con el dolor el amor es más grande, más persistente, más real, más inmortal. Y Shirin lo es todo. Shirin está en la pantalla imaginaria de Shirin, Shirin es una proyección de luz y a la vez una sala en la noche oscura. Shirin se sienta a mi lado mientras es mirada y se mira. Mientras se imagina un futuro. Mientras imagina que un día será libre. Mientras imaginamos a través de los rostros, de las miradas y de las lágrimas que el amor es eterno y comprobamos que el cine és una proyección de nosotros mismos. De nuestros deseos. Cine en el cine. Espectador espectante, espectantes nos lo imaginamos todo. Shirin es cien años de experiencia de una pantalla inmensa. Shirin es el acto de ver y de escuchar.

ENGLISH__ Sometimes, when I have myself boring in the cinema, I have turned around to watch the faces of my traveler partners in the cinema. Faces illuminated by a projection. In the cinema Alhambra in my town (because is old and majestic) at the light of the screening I also looked to the ceiling or the details of its walls. But other times, most of them, the film catch my attention, and took me to the screen. And here it comes a movie that is been projected. A movie about looks and faces, about traveler partners. About expressions of fear, laughter, happiness, rage. And tears. But coverall faces, the face of that Kiarostami more love, that is the women. (Oh my god it’s too late at night for an english translation...anyway...anyone is reading it in english? Somebody heeelp me....tomorrow i will finish, promise.)