dilluns, 19 d’abril del 2010

FINAL PASADO POR AGUA / FINAL PASSAT PER AIGUA

ESPAÑOL__Hace días que no he tenido tiempo de comentar películas. Desde el jueves precisamente. Tengo 7 películas sin hacer crónicas desde entonces. Trataré pues de hacer una critica general, y hablar un poco de todo, como un revuelto de gramajo (que tanto me gusta), del restaurante "Norte", obviamente, en Talcahuano y M T de Alvear.
Mi viaje empieza por un trayecto en auto. Me senté en el cine en una butaca con caja de cuarta y marcha atrás, puse primera y viaje a bordo de un Torino en las 84 horas de Nürburgring. Y gané!, espectacular!, como no orgullecerme ganar con un auto 100% argentino! Luego me reí un rato largo de la mano de adolecentes franceses y al otro día en la cola de las entradas escuchaba a un critico pseudointelectual dirigirse a ella despectivamente como "esa película de los adolecentes pajeros". ¿Me estará aburriendo tanto el cine de películas como "Alamar" (menciono esta porque es la que ganó el festival) que me gustan películas de adolecentes pajeros?.
El sábado tuve mi peor día, "Los condenados" de Isaki Lacuesta que la vi en función de prensa y me tuve que ir a la hora, a recuperar mis anteojos que los había dejado encima de el mostrador de computadoras donde se chequean los horarios de películas. Volví para ver el final, y ya me había perdido la conversación fundamental de la película. Por la tarde quise ver algo de Baficito (películas para niños). Es increíble, no se rían por favor, no la entendí. A la noche fui a ver "El calambre", sin acordarme que había visto una película de éste director en ediciones pasadas y me había parecido la película más aburrida de la historia. Cuando me acordé fui igual... lamentablemente no le di ni un plano de crédito al director, porque me dormí antes que empezara. Si alguien algún día la ve que me la cuente, pero estoy seguro que no hay mucho para contar.
Domingo de cierre, por fin una alegría!, como de costumbre estos últimos días, nada de lo que elijo esta disponible. Tratando de elegir en lectura rápida y diagonal, recordé que había marcado una de Baficito del año 66; cuando la voy a pedir se me adelanta uno y pide 2, a lo que la chica le responde: "las ultimas". Le dije: dame las gracias por lento... y entonces me recomendó una del Baficito que era película sorpresa. Sorpresa fue la mía, ¿que me está pasando?, una película para niños de dibujitos la considero de lo mejor que vi en el festival, junto con un documental de rock y una comedia de adolecentes pajeros. Al salir, mi problema era que la próxima película que había elegido empezaba 10 minutos después, pero a 25 cuadras de distancia. Entonces me lleve la moto, y cuando viajaba de un cine a otro el cielo me sacaba fotos con flash. Llegue justo, me senté y apagaron las luces. Las tendría que haber dejado prendidas para soportar semejante bodrio... era tan aburrida que comencé a escuchar en un cine de shoping como pegaban las gotas en el techo y entonces salí corriendo porque me acordé que el pronostico anunciaba piedras. Era tal el diluvio que tuve que esperar unos minutos mientras me repetía a mi mismo que la cosa iba a empeorar, así que agarre la moto tal cual estaba el clima y llegue a casa empapado... no podía terminar el festival de otra manera. Un festival que gana una película que se llama "Alamar", yo tenia que llegar a mi casa pasado por el agua.
Nos vemos en el próximo Bafici.

Lista de pelis según el orden de aparición en esta critica:
"Torino" de Agustín Rolandelli
"Les beaux gosses" de Riad Sattouf
"Los condenados" de Isaki Lacuesta
"Circleen: City mice" de Jannik Hastrup
"El Calambre" de Matías Meyer
"Kerity, la maison des contes" de Dominique Monféry
"White days" de Lei Yuan Bin




CATALÀ__Fa dies que no he tingut temps de comentar pel·lícules. Des de dijous precisament. Tinc 7 pel·lícules sense fer crònica des de llavors. Així que miraré de fer una critica general, i parlar una mica de tot plegat, com un "revuelto de gramajo" (que tant m'agrada) del restaurant Norte, obviament, situat a Talcahuano i M.T. de Alvear.
El meu viatge comença amb un trajecte en cotxe. Vaig seure al cinema a la butaca amb la 4a marxa i marxa enrera, vaig posar primera i vaig viatjar a bord d'un Torino a les 84 hores de Nürburgring. I vaig guanyar! espectacular! com no enorgullir-me guanyar amb un cotxe 100% argentí! Després vaig riure una llarga estona de la mà d'adolescents francesos i al dia següent escoltava a la cua de les entrades a un crític pseudointel·lectual mencionar-la despectivament com "aquella pel·lícula d'adolescents pallerus". M'estarà avorrint tant el cinema de pel·lícules com "Alamar" (esmento aquesta perquè és la que ha guanyat el festival) que m'agraden pel·lícules d'adolescents pallerus?
El dissabte vaig tenir el meu pitjor dia: "Los Condenados" de Isaki Lacuesta que la vaig veure en funció de premsa, i vaig haver de marxar al cap d'una hora, a recuperar les meves ulleres de sol, que les havia deixades sobre el taulell dels ordinadors on es miren els horaris de les pel·lícules. Vaig tornar per veure el final, i ja m'havia perdut la conversa fonamental del film. A la tarda vaig voler veure alguna cosa del Baficito (pel·lícules per nens). És increible, no rigueu sisplau: no la vaig entendre. A la nit vaig veure "El Calambre", sense recordar que ja havia vist un film d'aquest director en edicions passades i que m'havia semblat la pel·lícula més avorrida de la història. Me'n vaig enrecordar però hi vaig anar igualment; lamentablement no vaig donar-li ni un pla de crèdit al director perquè em vaig adormir abans que començés. Si algú la veu algun dia que me l'expliqui, però estic segur que no hi haurà gaire per explicar.
Diumenge de final de festival, per fi una alegria! com de costum d'aquests últims dies, res del que escullo està disponible, tractant d'escollir en lectura ràpida i diagonal, vaig recordar que havia senyalat una del Baficito de l'any 66. Quan la vaig a demanar se m'adelanta un i demana dues entrades, i la noia li respòn: "les últimes". Vaig dir-li, dona'm les gràcies per lent, i llavors em va recomanar una del Baficito que era pel·lícula sorpresa. La sorpresa va ser meva... què m'està passant? una pel·lícula per nenes de dibuixets la considero del milloret que he vist al festival, juntament amb un documental de rock i una comèdia d'adolescents pallerus. Al sortir, el meu problema era que la propera pel·lícula que havia escollit començava 10 minuts després, però a 25 quadres de distància. Així que vaig agafar la moto i quan iatjava d'un cinema a un altre, el cel em disparava fotos amb flash. Vaig arribar just, em vaig asseure i van apagar les llums. Les haurien d'haver deixat enceses per suportar aquell vòdrio... era tan avorrida que vaig començar a escoltar al cinema del centre comercial com queien estrepitosament les gotes al sostre, així que vaig sortir esperitat al recordar que a la previsió meteorològica pronosticaven pedregada. Era tal el diluvi que viag haver d'esperar uns minuts mentre em repetia que la cosa empitjoraria, així que vaig agafar la moto tal com estava el clima i vaig arribar a casa xop... no podia acabar el festival de cap més manera. Un festival on guanya una pel·lícula que es diu "Alamar", jo havia d'arribar a casa passat per aigua.
Ens veiem al proper Bafici.

Llistat de pel·lícules, en ordre d'aparicio en aquesta crítica:
"Torino" de Agustín Rolandelli
"Les beaux gosses" de Riad Sattouf
"Los condenados" de Isaki Lacuesta
"Circleen: City mice" de Jannik Hastrup
"El Calambre" de Matías Meyer
"Kerity, la maison des contes" de Dominique Monféry
"White days" de Lei Yuan Bin

divendres, 16 d’abril del 2010

EL CINE DE PLASTILINA, LA VIDA MISMA / EL CINEMA DE PLASTILINA, LA VIDA MATEIXA

ESPAÑOL__Ayer fui muy temprano a buscar mi entrada de "Mary and Max", quería estar bien adelante en la cola porque sabia que darían muy pocas para esta película. Al final quedé primero en la cola.
Luego de esperar 25 minutos que vuelva el sistema para que puedan imprimir mis entradas, pude finalmente hacerme de ella. Cuando la chica me la entrega, me dice: te pido un favor, tachála de la lista que ya se agotaron. La lista, es la lista que esta a la vista de todos para que vean las películas agotadas antes de pedirla. Había sólo una!!!!, sólo daban para toda la gente de prensa una sola entrada. Lo que quiere decir que había enorme expectativa detrás de esta película.
Mary and Max es un film de plastilina, con mucha ironía, mucho humor, y muy dura. No es una de plastilina de ésas que dices... que liiiinda. Estéticamente es muy buena, la fotografía, las animaciones, los escenarios de platilina son buenísimos, pero el contenido suele ser muy deprimente por momentos. Estas películas piden a gritos un Happy Ending, que te saque de la agonía y el sufrimiento de empatizar con estos personajes tan depresivos. Esta película es buenísima para afirmar lo que hablaba sobre la película de Petit,, sobre los mecanismos que convierten al cine en cine. Sino como imaginar que personajes y escenarios construidos grotescamente de plastilina, consigan que empatice tanto con los personajes para que termine sufriendo como si yo fuera uno de ellos. Y el Happy Ending que pedía a gritos, llegó a medias, para hacerme dar cuenta que cuando el cine es cine, el cine, es la vida misma.


CATALÀ__Ahir vaig anar molt d'hora a buscar la meva entrada de "Mary and Max", volia estar ben endavant a la cua perquè savia que donarien molt poques entrades per aquesta pel·lícula. Al final vaig quedar primer a la cua.
Després d'esperar 25 minuts que torni el sistema perquè puguin imprimir les meves entrades, vaig poder finalment fer-me amb elles. Quan la noia me les va donar, em diu: et demano un favor? tatxa-la de la llista que ja s'han esgotat. La llista, és la llista que està a la vista de tots perquè puguin veure les pel·lícules esgotades abans de demanar-les. N'hi havia només una!!!!! només donaven, per a tota la gent de premsa, una sola entrada. El que vol dir que hi havia una enorme espectativa darrera d'aquesta pel·lícula.
Mary and Max és un film de plastilina, amb molta ironia, molt d'humor, i molt dura. No és una d'aquelles de plastilina que dius....ui que maaaca. Estèticament és molt bona, la fotografia, les animacions, els escenaris de pastilina són boníssims, però el contingut sol ésser per moments molt depriment. Aquestes pel·lícules demanen a crits un final feliç, que et tregui de l'agonia i el patiment d'empatitzar amb aquests personatges tan depresius. Aquesta pel·lícula és molt bona per afirmar el que parlava sobre la pel·lícula de Petit: sobre els mecanismes que converteixen al cinema en cinema. Sinó com imaginar que personatges i escenaris construíts grotescament de plastilina, aconsegueixin que empatitzi tant amb els personatges que acabi patint com si jo fos un d'ells. I el final feliç que demanava a crits, va arribar a mitges, per fer-me adonar que quan el cinema és cinema, el cinema, és la vida mateixa.

LA REALIDAD IMITA LA FICCIÓN / LA REALITAT IMITA LA FICCIÓ

ESPAÑOL__Hoy por la tarde tuve que ir a hacer un tramite a una escribanía, necesitaba autentificar mi propia firma. Me encontré con que había un montón de gente, todos haciendo estos tramites indeseables. En Buenos Aires hay una calle dedicada a las escribanías en las cercanías de tribunales, con lo cual si vas a allí a hacer el tramite, lo conseguirás hacer en menos de una hora, pero te encontraras con mucha gente haciendo lo mismo. Aclaro esto para tratar de imaginar el humor de la secretaria de turno que te toma el tramite para acercárselo al escribano, que nunca muestra la cara y te cobra 80 pesos. Inmediatamente se me vino a la memoria "Police, Adjetive", donde ocurre exactamente lo mismo, pero dentro de un departamento de policía. Nadie ayuda a nadie, los tramites burocráticos son una carga, todo el mundo de humor de perros, y todo parece tan aburrido que no vale la pena demostrar simpatía a nadie, y si le complicas las cosas a quien necesita algo para lo que lo que tu estas contratado para hacer, estas en el buen camino, haciendo muy bien tu trabajo. Eso si, el escribano de turno no ha pedido un diccionario para darme una lección de conciencia.
Igualmente, creo que la conciencia del escribano está tan tranquila como la del jefe de Policía.




CATALÀ__Avui a la tarda he hagut d'anar a fer un tràmit a una escrivania, necessitava autentificar la meva pròpia firma. M'he trobat que hi havia un tou de gent, tots fent aquests indesitjables tràmits. A Buenos Aires hi ha un carrer dedicat a les escrivanies, proper als Tribunals, així que si vas per allí a fer el tràmit, l'aconseguiràs fer en menys d'una hora, però et trobaràs a molta gent fent el mateix. Aclareixo això per tal d'imaginar l'humor de la secretària de torn que et pren nota del tràmit per acostar-lo a l'escriptori de l'escrivà, que mai mostra la cara i et cobra 80 pesos. Inmediatament m'ha vingut al cap "Police, Adjective" on passa exactament el mateix, però dins d'un departament de policia. Ningú ajuda a ningú, els tràmits burocràtics són una càrrega, tothom porta un humor de gos, i tot sembla tan avorrit que no val la pena demostrar simpatia per ningú, i si li compliques les coses a qui necessita alguna cosa, del que tu estàs contractat per a fer, estàs fent molt bé la feina. Això si, l'escrivà de torn no ha demanat un diccionari per donar-me una lliçó de consciència.
Igualment, crec que la consciència de l'escrivà està tan tranquil·la com la del cap de policia.

dijous, 15 d’abril del 2010

EL PETIT FORMATO NO ME PONE CONTENTO / EL PETIT FORMAT NO EM POSA CONTENT

ESPAÑOL__Quería ver algo de Chris Petit para ver como es posible combinar el lenguaje audiovisual del cine con el del videoarte.
No digo que no sea posible, ya que he visto algunas obras que me gustaron bastante, no de Petit obviamente.
La película la presentaron como una gran obra. Petit presente, se encargó de dar algunas explicaciones de esas "No aclares que oscurece".
A la mitad de la película ya tenia muy clara mi critica, y no me paré y me fui porque es como un viaje a Mar del Plata, es todo igual, siempre sabes que verás solo pasto por la ventanilla, pero no te puedes bajar antes. No se pueden desarrollar tantos temas en un film, a pesar de que todos están ligados por un delgado hilo, porque la gente termina no teniendo claro ningún concepto. Solo algunas cosas sueltas, si estas pertenecían a algún tema de extremo interés por ese espectador. Y, a la vez, no se puede ser tan redundante con todos estos tantos temas.
Eso por un lado, por el otro, si esta persona es tan intelectual y con tanta facilidad para la explicación y la palabra, que escriba un libro, y no haga una película, porque durante toda la película tuve la sensación de estar escuchando un audiolibro, porque las imágenes ilustrativas eran cualquier cosa, no aportaban nada a la comprensión de la historia. Así que si se quiere hacer cine hay que comprender su mecanismo audiovisual: "Audio" y "Visual". Y hay que tener respeto por las imágenes, tanto en su utilización como lenguaje narrativo, como por la calidad de las mismas. Calidad en función de su captura y reproducción. Para Audiolibros acaban de inventar el Ipad, el cine es para otra cosa. El Petit formato, no me pone "Content" (contento en catalán).



CATALÀ__Volia veure alguna cosa de Chis Petit per veure com és possible combinar el llenguatge audiovisual del cinema amb el videoart. No dic que no sigui possible, perquè he vist algunes obres que em van agradar força, però no de Petit és clar.
La pel·lícula la van presentar com una gran obra. Petit present, es va encarregar de donar algunes explicacions d'aquelles de "no aclareixis que es torna més fosc".
A la meitat de la pel·lícula ja tenia molt clara la meva crítica i no vaig aixecar-me i marxar perquè és com un viatge a Mar del Plata, és tot igual, sempre saps que veuràs només herba per la finestra, però no pots baixar abans. No es poden desenvolupar tants temes en un film, tot i que tots estiguin lligats per un prim fil, perquè la gent acaba no tenint clar cap dels conceptes. Només algunes coses soltes, si aquestes pertanyien a algun tema d'extrem interès per a l'espectador. I a la vegada, no es pot ésser tan redundat amb tots aquests tants temes.
Això per una banda. Per una altra, si aquesta persona és tan intel·lectual i amb tanta facilitat per a l'explicació i la paraula, que escrigui un llibre i no faci una pel·lícula, perquè durant tota la pel·lícula vaig tenir la sensació d'estar escoltant un audiollibre, perquè les imatges il·lustratives eren qualsevol cosa i no afegien res de nou a la comprensió de la història. Així que si es vol fer cinema s'ha de comprendre el seu mecanisme audiovisual: "Audio" i "Visual". I s'ha de tenir respecte per les imatges, tant en la seva utilització com a llenguatge narratiu, com en la qualitat de les mateixes. Qualitat en funció de la seva captura i reproducció. Per audiollibres, acaben d'inventar el Ipad, el cinema és per una altra cosa. El Petit format no em posa "Content".

CONTANDO OVEJAS / CONTANT OVELLES

ESPAÑOL__Comienza la película: una oveja esta comiendo pasto. Al cabo de un rato, la oveja se detiene de golpe, mira a cámara y deja de comer, se queda fijamente mirando a la cámara con la expresión de un ser humano.
3er acto de la película: el desenlace comienza a tomar forma, las ovejas ya han recorrido casi todos los 250km del viaje que narra la película. Los 2 cowboys encargados de transportarlas como pastores medievales, ya han mostrado pinceladas de su personalidad. Uno de ellos, el mas joven, sube a un monte, se para encima de un ramas agolpadas en el suelo, y consigue de esa extraña forma hacer antena para tener señal en el teléfono móvil. A su alrededor todo es naturaleza. Habla con su madre, se queja y llora de una manera tan terrible acerca de la vida que le ha tocado llevar como pastor que pareciera un ser totalmente atormentado, sufrido, y con el peor trabajo del mundo, y lo que lo vuelve más cruel, es que se lo está contando nada menos que a su madre, lo que suena aún peor cuando sabemos que este hombre promedia los 40 años. El teléfono comienza a quedarse sin batería, tiene que cortar la llamada, se sale de su antena improvisada sobre unas ramas en el suelo, y dice: "como disfruto atormentarla".
Les he contado los 2 momentos brillantes de Sweetgrass.



CATALÀ__Comença la pel·lícula: una ovella està menjant herba. Al cap d'una estona, la ovella s'atura de cop, mira a càmera i deixa de remugar (menjar), es queda fixament mirant a càmera amb l'expressió d'un ésser humà.
3er acte de la pel·lícula: el desenllaç comença a prendre forma: les ovelles ja han recorregut gairebé tots els 250km del viatge que narra la pel·lícula. Els 2 cowboys encarregats de transportar-les com pastors medievals, ja han ensenyat pinzellades de la seva personalitat. Un d'ells, el més jove, puja a un turó, s'atura damunt d'unes branques apinyades al terra, i aconsegueix d'aquella estranya manera fer antena per tenir senyal al telèfon mòbil. Al seu voltant, tot és natura. Parla amb la seva mare, es queixa i plora d'una manera tan terrible sobre la seva vida, la que li ha tocat viure i dur com a pastor, que semblaria un ésser totalment atormentat, sofert, i amb la pitjor feina del món, i el que ho torna encara més cruel, és que li ho està explicant a la seva mare, i sona encara pitjor quan sabem que aquest home ronda ja els 40 anys. El telèfon comença a quedar-se sense bateria, ha de penjar la trucada, baixa de la seva antena improvitzada damunt de les branques al terra i diu: "com disfruto atormentant-la".
Us he explicat els dos moments brillants de Sweetgrass.

dimarts, 13 d’abril del 2010

CAMPOS DE PODERES MAGNÉTICOS / CAMPS DE PODERS MAGNÈTICS

ESPAÑOL__Luego de unos cuantos días de festival, y algunas jornadas que te miras una película detrás de otra, concluyes solo sabiendo la sala que te toca pero no tienes idea que es lo que vas a ver, y en una parte, sientes que esta bien así, mejor no saber. Tratas de llegar relativamente en hora para conseguir tu lugar de siempre, y entonces ves como la sala se va llenando, y ahí es donde notas algo distinto respecto de las películas anteriores, una en la alteraciónmonotonía, un paréntesis en un festival de cine. Muchas gafas de pasta, peinados raros, mucho color negro, camisas a cuadros, remeras de bandas como Joy Division, barbas, sobre todomuchas y dejadas crecer de todas las formas, las mujeres están visiblemente mas buenas, o mas atractivas tal vez. En un City Shooting para una revista de moda todos encajarían bárbaro. Entonces tienes la certeza que entraste a ver una documental de rock, pero no cualquiera, uno de los buenos, porque esta especie de gente tiene un gran olfato, y casi nunca se equivocan. Entonces a acomodarse en la butaca y a disfrutar lo que se viene: "Strange powers: Sthepin Merrit and The Magnetic Fields".
Recuerdo hace unos años viaje a un festival de cine pequeño, solo para ver un documental de JoeStrummer, fui con un amigo que me acompaño y que no es tan fanático de Joe Strummer como yo. A mi si me ponen durante hora y media una foto de Joe Strummer en la pantalla salgocreyendo que vi un gran documental de rock. Y él en ese momento me había dicho que la película no estaba bien porque estaba desaprovechado el personaje, porque Joe Strummer es tan buen personaje que se banca la pelicula solo y aquí había fracasado, a lo cual tuve que creerle, y su teoría se afirmo cuando vimos "The future is unwritten", un gran documental de rock sobre un gran personaje.
Entré a ver esta película sin conocer el personaje de Stephin Merrit, solo su música, eso ya me bastaba para estar conforme, pero fui descubriendo con el correr de la peli que la teoría de mi amigo era muy buena, y este documental le hacia honor al gran personaje de Stephin. Y salí del cine con la sensación que luego de varios días por fin había visto una película que me había gustado, no se si me equivoco a la hora de elegir películas, si la cartelera es pobre, y si ya estoy aburrido del cine independiente, lo cierto es que no es bueno que la mejor película que haya visto sea un documental de rock, o tal vez, realmente haya sido muy bueno, eso te das cuenta cuando los aplausos al terminar la película te llenan los oídos de música, y tu quieres salir corriendo por la naturaleza mientras piensas... "creo que necesito un corazón nuevo"

CATALÀ__Després d'uns quants dies de festival, i d'algunes jornades que mires una pel·lícula darrera d'una altra, arribes a la conclusió que només saps la sala que et toca però no tens ni idea què és el que vas a veure, i en part, sents que ja està bé així, millor no saber. Mires d'arribar relativament a l'hora per aconseguir el teu lloc de sempre, i llavors veus com la sala es va omplint, i allà és on notes alguna cosa diferent respecte a les pel·lícules anteriors, una alteració de la monotonia, un parèntesis en un festival de cinema. Moltes ulleres de pasta, pentinats estranys, molt de color negre, camises a quadres, samarretes de grups musicals com Joydivision, barbes, sobre tot moltes i deixades créixer de totes les formes, les dones estan visiblement més bones, o més atractives potser. En un City Shooting per a una revista de moda tots hi encaixarien perfecte. Llavors tens la certesa que has entrat a veure un documental de rock, però no qualsevol, sinó un dels bons, perquè aquesta espècie de gent té un gran olfacte, i casi mai s'equivoquen. Així que només toca acomodar-se a la butaca i a disfrutar del film: "Strange powers: Sthepin Merrit and The Magnetic Fields".
Recordo que fa uns anys vaig viatjar a un festival de cinema petit, només per veure un documental de Joe Strummer. Vaig anar-hi amb un amic que em va acompanyar* i que no és tan fanàtic de Joe Strummer com jo. A mi si em posen durant hora i mitja una foto d'ell a la pantalla surto creient que he vist un gran documental de rock. I ell en aquell moment m'havia dit que la pel·lícula no estava bé, perquè estava desaprofitat el personatge, perquè Joe Strummer es tan bon personatge que aguanta la pel·lícula ell sol i en aquesta havia fracassat, amb la qual cosa vaig haver de creure'l. I la seva teoria es va confirmar quan vam veure "The Future is unwritten", un gran documental de rock sobre un gran personatge.

Vaig entrar a veure aquesta pel·lícula sense conèixer el personatge de Stephin Merrit, només la seva música, això ja m'era suficient per estar conforme, però vaig anar descobrint a mida que avançava el film que la teoria del meu amic era molt bona, i aquest documental li feia honor al gran personatge de Stephin. I he sortit del cine amb la sensació que després de diversos dies per fi havia vist una pel·lícula que m'havia agradat. No sé si m'equivoco a l'hora d'escollir pel·lícules, si la cartellera és pobra, i si ja estic avorrit del cinema independent; el que és cert és que no és bo que la millor pel·lícula que he vist sigui un documental de rock o potser, realment hagi sigut molt positiu; d'això te n'adones quan els aplaudiments a l'acabar la pel·lícula t'omplen l'oída de música, i tu vols realment sortir corrents cap a la natura mentre penses "crec que necessito un cor nou".

LOS BEBÉS DE ROSEMARY / ELS BEBÈS DE ROSEMARY

ESPAÑOL__Primero quiero aclarar que no comprendo el tÍtulo, "Go get some rosemary (Daddy Longlegs)" (es decir, "Busquen algo de romero - Papaito Piernaslargas") pero seguramente me esté faltando algo de información.
Y hablando de información, me faltaba toda, a la hora de entrar a ver esta película. Me parece que la elegí por verla recomendada en algún sitio.
Como era de competencia oficial, su director, que luego decubri que éran 2, estaban para presentarla. Por lo cual, hubo preguntas y respuestas al termino de la peli.
Suelo quedarme a escuchar algunas preguntas, porque generalmente, las preguntas son muy malas, pero las respuestas son muy buenas. Al terminar de verla, sentí que había mucho de autiobiografico de los dos directores en esta película, y me pareció la pregunta fundamental para hablar con ellos sobre ésto, y qué mejor ocasión si tienes a quien la hiso delante tuyo!, pero bueno, el cuestionario arrancó, no con una pregunta mala, con una pregunta malísima!, pero la escuché porque supuse que la segunda pregunta seria relacionada con mi tema de interés (no podia creer que nadie vaya a preguntarlo). Entonces esperé en las puertas de las escaleras, si venia pregunta mala, me iba, y asi fue. Fue tan mala, que es la pregunta que no falta a ningún cuestionario a un director (como hiciste el casting?, como se manejaron con los actores?). Me fastidió tanto que me fui, y tanto que no me había dado cuenta que era una pregunta brillante.

No fui capaz de creerme mi teoría: que a pregunta mala, respuesta buena. Ésa pregunta respondería mi gran pregunta. La película la protagonizaban 2 nenes de 8 años que hacian de hermanos, y éran muy parecidos con lo cual supuse toda la película que éran mellizos. Luego decubrí que los directores son hermanos, y ahi estaba mi respues
ta: la película era autobiográfica, de la relación que tuvieron ésos hermanos con su padre irresponsable (a la vez entrañable) y separado de su madre. Pero mi gran pregunta pasaría a un segundo plano cuando supe por otro lado cual habría sido la respuesta de los directores a tan brillante pregunta. Ésos niños que protagonizaban la película son los hijos de Lee Ranaldo, uno de los cerebros de Sonic Youth!!!!, atención fanáticos de Sonic Youth: tienen que ver esta película.
Y la pregunta se volvió 10 veces más interesante porque ahora desconozco el misterio de la respuesta. Me hubiese encantado escuchar la explicación sobre su relación con Lee Ranaldo y como llegaron esos niños a hacer de ellos mismos en su película. Prometo nunca más irme cuando escuche la peor pregunta de mi vida, porque la respuesta, puede resolver mis dudas existenciales.




CATALÀ__
Primer vull aclarir que no entenc el títol, "Go get some rosemary (Daddy Longlegs)" (és a dir, "Busqueu un bri de romaní - Papa Camesllargues") però segurament m'està faltant alguna informació. I parlant d'informació em faltava tota, la l'hora d'entrar a veure la pel·lícula. em sembla que la vaig escollir per veure-la recomanada en alguna banda.
Com era de Competència Oficial, el seu director, que després vaig descobrir que eren 2, hi eren per presentar-la. De tal manera que al final hi va haver torn de preguntes i respostes a l'acabar la projecció.
Normalment acostumo a quedar-me a escoltar algunes preguntes, perquè generalment, les preguntes són molt dolentes, però les respostes són molt bones. A l'acabar de veure-la, vaig sentir que hi havia molt d'autobiogràfic dels dos directors en aquesta pel·lícula, i em va semblar la pregunta fonamental per parlar amb ells sobre això, quina millor ocasió si tens qui la va fer davant teu! però bé, el qüestionari va començar, no amb la pregunta dolenta sinó amb una pregunta dolentíssima! però la vaig escoltar perquè vaig suposar que la segona pregunta seria relacionada amb el meu tema d'interès (no podia creure que ningú anés a preguntar-ho). Així que vaig esperar a la porta de les escales: si venia una altra pregunta dolenta me n'anava...i així va ser. Va ser tan dolenta, que és la pregunta que no falta a cap qüestionari a un director (com vas fer el càsting? com vau fer amb els actors?). Em va fastiguejar tant que vaig marxar, però taaant, que no vaig adonar-me que havia estat una pregunta brillant.

No vaig ser capaç de creure'm la meva teoria: que a pregunta dolenta, resposta bona. Aquella pregunta respondria la meva gran pregunta. La pel·lícula la protagonitzaven dos nens de vuit anys que feien de germans, i eren molt semblants així que vaig suposar tota la pel·lícula que eren bessons. Després vaig descobrir que els directors són germans, i allà hi havia la resposta a la meva pregunta: la pel·lícula era autobiogràfica, de la relació que van tenir aquests dos germans amb el seu pare irresponsable (a la vegada entranyable) i separat de la seva mare. Però la meva gran pregunta passaria a segon pla quan vaig saber per altra banda que quina hagués estat la resposta dels directors a tan brillant pregunta. Aquells nens protagonistes del film són els fills de Lee Ranaldo, un dels cervells de Soni Youth!!!!!! atenció fanàtics de Sonic Youth, heu de veure aquesta pel·lícula. I la pregunta es va tornar 10 vegades més interessant perquè ara desconec el misteri de la resposta. M'hagués encantat escoltar l'explicació sobre la seva relació amb Lee Ranaldo i com van arribar aquells nens a fer d'ells mateixos a la seva pel·lícula. Prometo mai és marxar quan escolti la pitjor pregunta de la meva vida, perquè la resposta, pot resoldre els meus dubtes existencials.


dilluns, 12 d’abril del 2010

REHACIENDO LAS 6 CARAS DE YUKIK/ REFENT LES 6 CARES DE YUKIK

ESPAÑOL__Nobuhiro Suwa, el mismo de "Una Pareja Perfecta" es el director de "Yuki and Nina" junto con un actor francés, que interpreta uno de los papeles en la película.
Doy este dato al comienzo para tratar de encarar por algún lado éste rompecabezas que tengo desarmado, o mejor dicho, un cubo mágico al que he intentado durante años rehacer y nunca logre sacarle más de 2 caras, pero que alguna vez consegui hacerle trampa quitándole piezas y volverlas a colocar de nuevo hecho, con las 6 caras. Quizá, aclarando quién es el director, sirva para decir algo de la película; es como decir... miren, de esta película no entendí nada pero es una de David Lynch, y me ha gustado, y con éso está todo justificado.

Lo único justificado en esta pelicula es esta simbiosis entre franceses y japoneses, rara simbiosis solo conseguida por Nobuhiro Suwa; entonces, uno cuando lee Nobuhiro Suwa, dice: "ah ahora entiendo porqué esta niña es mitad francesa mitad japonesa". El resto, como "Una pereja perfecta": el desgaste de una relacion de matrimonio que no tiene vuelta atrás, y en éste caso, desde el punto de vista de una niña que ha quedado en el medio y con sus propios intereses, obviamente, los de un niño.

Ahora... El bosque como umbral vaya a saber de qué..., eso, es mi cubo mágico de 2 caras, porque hasta ahí entendí una película, pero a partir de ahí, no entendí nada... pido disculpas a mis lectores. Si quieren puedo intentar una lectura, pero me parece que va a ser como quitarle las piezas y volverlas a poner rehaciendo las 6 caras... obvio, sin que nadie me vea!

http://www.youtube.com/watch?v=9KfBWQ9w-No


CATALÀ__Nobuhiro Suwa, el mateix de "A Couple Perfait" es el director de "Yuki and Nina" juntamente amb un actor francés, que interpreta un dels personatges a la pel·lícula.
Dóno aquesta dada al principi per tractar d'avordar per algún cantó aquest trenca-closques que tinc desmuntat, o millor dit, un cub màgic al que li he intentat refer durant anys i mai vaig poder fer-li més de dues cares, però que alguna vegada vaig aconseguir, fent trampa treient-li peçes i tornanr-les a col·locar de nou, refet amb les 6 cares. Potser, alcarint qui és el director, serveixi per dir quelcom de la pel·lícula; és com dir…mireu, d'aquesta pel·lícula no he entès res però és una d'en David Lynch, i m'ha agradat, i amb això està tot justificat.

L'única cosa justificada en aquesta pel·lícula és aquesta simbiosi entre francesos i japonesos, rara simbiosi només aconseguida per Nobuhiro Suwa; doncs… un quan llegeix Nobuhiro Suwa diu: "ah, ara entenc perquè aquesta nena és meitat francesa, meitat japonesa". La resta, com a "A Couple Perfait": el desgast d'una rlació de matrimoni que no té volta enrera, i en auqest cas, des del punt de vista d'una nena que ha quedat al vell mig i amb els seu propis interessos, obviament, els d'una nena.

Ara… el bosc com a llindar vés a saber tu de què… això és el meu cub màgic de 2 cares, perquè fins aqui he entès una pel·lícula, però a partir d'aqui, no he entès res… demano disculpes als meus lectors. Si voleu puc intentar una lectura, pero em sembla que serà com treure-li les peces i tornar-les a posar refent les 6 cares… obviament, sense que ningú em vegi!

http://www.youtube.com/watch?v=9KfBWQ9w-No

divendres, 9 d’abril del 2010

DE LA A A LA Z

ESPAÑOL__La Patagonia es un sitio muy misterioso. Ésa sería la premisa de ésta película: "El camino entre dos puntos". La Patagonia Argentina es un Sitio desolador, encantador, misterioso, petrolero (oscuro).
La patagonia cobra vida en ésta película, se encarna, se materializa en carne y hueso, deambula, observa, se convierte en "Ser Humano"... Tal alquimia debería ocurrir para traernos, a los humanos, respuestas existenciales sobre su gran misterio. Pero las respuestas existenciales que encontramos en la Patagonia encarnada en ser humano, son más misteriosas que la Patagonia naturaleza.

La Patagonia es un sitio muy misterioso... y su encanto radica en sobrevolarla, caminarla, rutearla, y difrutarla en ése misterio. Y recorrerla entre dos puntos, de la a a la z.


CATALÀ__La Patagonia és un lloc molt misteriós. Aquesta seria la premisa d'aquesta pel·lícula: "El camino entre dos puntos". La Patagonia Argentina és un lloc desolador, encantador, misteriós, petroler (fosc).
La Patagonia cobra vida en aquesta pel·lícula, s'encarna, es materialitza en carn i òs, deambula, observa, es converteix en "Èsser Humà". Aquesta alquimia ha de succeir per tal de portar-nos, als humans, respostes existencials sobre el seu gran misteri. Però les respostes existencials que trobem a la Patagonia encarnada en èsser humà són més misterioses que la Patagonia naturalesa.

La Patagonia és un lloc molt misteriós... el seu encant doncs recau en sobrevolar-la, caminar-la, conduir-la, i disfrutar-la amb el seu misteri. I recòrrer-la entre dos punts, de la a a la z.

SIN RE-NI SENTIMIENTOS / SENSE RE-NI SENTIMENTS

ESPAÑOL__Volviendo a lo que he denominado "géneros reducidos", buscando todas las posibilidades que hubiera de ello en el cine contemporáneo, encuentro a Andrew Bujalski. Podria mencionar a título de ejemplo cualquiera de sus películas, pero me centraría en "Mutual Apreciation". Entonces lo reduzco al género "Mutual Apreciation", aunque también podría llamarlo género "Bujalski". Es cierto que Bujalski podria tomar parte del look de sus películas de Woody Allen, o de Richard Linklater, si se le permite la mezcla al gran Woody. Pero las películas de Bujalski, lucen únicas, gusten o no, y tan únicas, que es imposible no ver la influencia en alguna película parecida. "No heart feelings", no sólo es parecida, sinó que es género "Mutual Apreciation" 100 por ciento. La diferencia en Bujalski es que él parece comprender la esencia del cine, y por mas posmodernas que luzcan sus películas, no puede evitar agregarle el grano de el material fílmico a sus obras, filmadas en 16 mm blanco y negro como "Mutual...", o en 35 como "Beeswax". La diferencia con "No heart feelings" es que parece grabada con un iphone, y no veo que sea una carencia de la película, sinó que parece más bien una búsqueda estética (bastante fea si se me permite opinar). En definitiva, lo que sostiene las obras de Bujalski son la frescura de sus diálogos, que por más banales que parezcan siempre entretienen y a veces hacer reir mucho, como en el caso de "Mutual apreciation"; sin éso, se quedaría sin nada, lo cual, es una apuesta muy difícil, y más difícil aún: imitarla. "No heart feelings", por momentos sale airosa de ésto, pero por momentos no... y lo cierto es que nunca me despertó una risa; eso sería lo de menos, y hasta le subiría un par de puntos... si no tuviese que realizar la obligatoria comparación con Bujalski.
http://www.noheartfeelings.com/


CATALÀ__Tornant al que he denominat "gèneres reduïts", buscant totes les possibilitats que hi hagués d'això al cinema contemporani, hi trobo a Andrew Bujalski. Podria mencionar a títol d'exemple qualsevol de les seves pel·lícules, però em centraria amb "Mutual Apreciation". Llavors ho redueixo al gènere "Mutual Apreciation", encara que també podria denominar-lo gènere "Bujalski". És cert que Bujalski podria agafar part del look de les seves pel·lícules d'en Woody Allen, o de Richard Linklater, si se li permet la mescla al gran Woody. Però les pel·lícules de Bujalski llueixen úniques, agradin o no, i tan úniques que és impossible no veure-hi la influència en alguna pel·lícula semblant. "No heart feelings", no només és semblant, sinó que és gènere "Mutual Apreciation" 100 per cent. La diferència amb Bujalski és que ell sembla compendre l'essència del cinema, i per més postmodernes que llueixin les seves pel·lícules, no pot evitar afegir-hi el grà del material fílmic a les seves obres, filmades en 16 mm blanc i negre com fa a "Mutual..." o en 35 mm com a "Beeswax". La diferència amb "No heart feelings" es que sembla gravada amb un iphone i no veig que sigui una carència de la pel·lícula, sinó que sembla més aviat una recerca estètica (bastant lletja si se'm permet dir-ho). En definitiva, el que sosténen les obres d'en Bujalski són la frescor dels seus diàlegs, que per més vanals que semblin sempre entreténen i a vegades fan riure molt, com és el cas a "Mutual Apreciation"; sense això, es quedaria sense res, el que és doncs una aposta molt arriscada, i més dificil: la d'imitar-la. "No heart feelings", per moments en surt airosa d'aquest tràngol, però per moments no, i una cosa és certa: que mai m'ha despertat una sola rialla; això en principi no seria important i fins i tot li sumaria un parell de punts... si no hagués de realitzar la obligatòria comparança amb Bujalski.
http://www.noheartfeelings.com/

dijous, 8 d’abril del 2010

TIRAR EL ANCLA / LLENÇAR L'ÀNCORA

ESPAÑOL__Antes de ponerme a hablar de cine quiero aclarar algunas cosas.
La primera es que la dueña habitual de las palabras en este Blog es Meritxell. En esta ocasión trataré de darle una mano con esto de hablar sobre películas, porque ella no podrá asistir a ésta edición del festival porque se encuentra en otros menesteres que no ha podido abandonar.
La segunda es que no soy crítico de cine, y si bien me gusta leer todas las criticas sobre las películas escritas por especialistas, no es mi tarea, y no manejo el vocabulario teórico que manejan los criticos, así que voy a hablar de las películas desde otro lugar.

En mi primer dia de festival, la primer pelicula que veo (y es realmente la primera o almenos intentó ser primera...) me paré y me fui en la mitad. Suelo no hacer nunca eso por respeto a la película, pero yo estaba para empezar el festival de otra manera, y tenemos libre albedrio, no estaba obligado a quedarme. Así que hablaré de "The Anchorage". Y la verdad, es fácil hablar de ésta película, porque cuando las películas pertenecen a un género muy reducido, se ven casi siempre igual y se puede hablar de ella por comparación.

Cuando hablo de género reducido, quiero decir: un determinado autor, contemporáneo, que ha hecho una determinada película, de tal forma que ha dado tanto que hablar que luego aparecieron unos cuantos haciendo cosas similares. Éste es el caso de Lisandro Alonso y el género que inauguró con "La Libertad". En el caso de la fotografía en el mundo del arte, podemos decir que la denominada "fotografía contemporanea" es todo un género, y que su mayor cualidad, es que las fotografías lucen como naturales, en escenarios muy naturales, personajes muy cotidianos, y ambientes que no buscan un cuidado estético. La contrapartida de ésto sería la fotografía publicitaria, donde el cuidado estético al máximo detalle sería su mayor cualidad. La fotografía contemporánea luce diametralmente opuesta a la fotografía publicitaria. Lo mismo ocurre entonces con el género "La libertad": el género Alonso sería para el cine lo que la "fotografía contemporanea" es a la fotografía artística.

Lo que puedo agregar de The Anchorage con respecto a "La Libertad" es que aquí encuentro una búsqueda de textura. Y ésta película tiene más textura que la película de Alonso, lo cual me ha gustado mucho. Es cierto que gracias a Alonso hay mucha más gente hoy capaz de tolerar estas películas, y encontrar en ellas otra forma de ver cine; quiero decir que fue él quién nos educó a ello. Y en lo personal me he dado cuenta hoy que éstas películas me gustan, y si bién desde que vi "La Libertad" en adelante me gustan, nunca supe del todo porqué, pero lo que "The Anchorage" ha hecho de nuevo con respecto a las que había visto antes, es que me hizo dar cuenta porqué me gustan, y ésto se ha dado en parte gracias al "accidente" de la supuesta primera película que veía, que me he tenido que parar e irme.

Y éstas películas me gustan, porque más allá de la soledad que trasmiten, y el aburrimiento general del personaje, éstas películas transmiten "Vida". Cuando la mayoría, se ubican en la búsqueda de destruirla. Y a veces es muy importante encontrar un buen embarcadero donde tirar el ancla.


CATALÀ__Abans de posar-me a parlar de cinema vull aclarir algunes coses.
La primera és que la mestressa habitual de les paraules d'aquest blog és la Meritxell. En aquesta ocasió tractaré de donar-li un cop de mà amb això de parlar sobre pel·lícules, perquè ella no podrà assistir a aquesta edició del fstival perquè està amb altres menesters que li han estat impossibles abandonar.
La segona és que jo no sóc crític de cinema i encara que m'agrada llegir totes les crítiques sobre les pel·lícules escrites per especialistes, no és la meva feina, i no tinc el vocabulari teòric que fan servir els crítics, així que parlaré de les pel·lícules des d'una altra vessant.

Al meu primer dia de festival, la primera pel·lícula que veig (i és realment la primera o si més no ha intentat ser la primera...) m'he aixecat i he marxat a la meitat. Normalment no faig això mai per respecte a la pel·lícula, pero jo estava per comenar el festival d'una altra manera, i tenim lliure "alvedreig", no estava obligat a quedar-me. Així que parlaré de "The Anchorage". I la veritat, és fàcil parlar d'aquesta pel·lícula, perquè quan les pel·lícules pertanyen a un gènere molt reduït, es veuen gairebé sempre igual i es pot parlar sobre elles per comparació.

Quan parlo de gènere reduït, vull dir: un determinat autor, contemporani, que ha fet una determinada pel·lícula, de tal forma que ha donat peu a que se'n parli tant que després han aparegut uns quants fent coses similars. Aquest és el cas de Lisandro Alonso i el gènere que va inaugurar amb "La Libertad". En el cas de la fotografía en el món de l'art, podriem dir que la denominada "otografia contemporània" és tot un gènere, i que la seva major qualitat és que les fotografies llueixen com naturals, en escenaris molt naturals, personatges molt quotidians, i ambients que no busquen una cura estètica. La contrapartida d'això seria la fotografia publicitària, on la cura estètica fins al màxim detall en seria la seva major qualitat. La fotografia contemporània llueix diametralment oposada a la fotografia publicitària. El mateix succeeix doncs amb el gènere de "La Libertad": el gènere Alonso seria per al cinema el que la "fotografia contemporània" és a la fotografia artística.

El que puc afegir a The Anchorage en contraposició a "La Libertad" és que aqui hi he trobat una recerca de textura. I aquesta pel·lícula té més textura que la pel·lícula d'Alonso, cosa que m'ha agradat molt. És cert que gràcies a Alonso hi ha molta més gent que avui capaç de tolerar aquest tipus de pel·lícules, i trobar en elles una altra manera de veure el cinema; vull dir que va ser ell que es va educar a això. I a nivell personal, me n'he adonat avui que aquestes pel·lícules m'agraden, i tot i que d'ençà que vaig veure "La Llibertat" fins ara, m'agraden, mai vaig saber del tot perquè, però el que "The Anchorage" ha fet de nou en referència a les que haia vist abans, és que ha fet adonar-me del perquè m'agraden, i això ha esdevingut n part gràcies a "l'accident" de la suposada primera pel·lícula que veia, que he hagut d'aixecarme i marxar.

I aquestes pel·lícules doncs m'agraden, perquè més enllà de la soletat que transmeten, i l'avorriment general del personatge, aquestes pel·lícules transmeten "Vida". On la majoria es troben en la receca de destruir-la. I a vegades és molt important trobar un bon port on llençar l'àncora.

dimecres, 7 d’abril del 2010

COMENÇA EL BAFICI! / EMPIEZA EL BAFICI!

CATALÀ__Aquest any, el Bafici comença amb una gran absència... la meva! perquè per primer cop després d'aquests 4 (o ja 5?) anys, li faig el salt! Un salt real cap a l'altre costat de la bassa, i també el salt cap a l'altre costat de la redacció...la redacció odiosa a través d'una pantalla, que no és precisament la d'una pantalla on perdre's... sinó davant d'un teclat, reescribint el que aquest any veuran uns ulls blaus preciosos, i que em faràn de guia pel 12è Bafici. Aquest any no hi haurà fotos de canapés i festes nocturnes, ni divagacions de les meves. Però hi hauràn també grans croniques, les del meu estimat Julián que ens explicarà in situ què veu i què sent, i per on viatja i cap a on el transporten. Comença doncs, el 12 Bafici! trrr trrr trrr trrr trrrr!

ESPAÑOL__Éste año, el Bafici arranca con una gran ausencia... la mia! porque por pimera vez despues de estos 4 (o ya 5?) años, le hago el salto! Un salto real hacia el otro lado del charco, y también el salto al otro lado de la redacción.... la redacción odiosa a través de una pantalla, que no es precisamente la de una pantalla dónde perderse sinó teclado mediante... reescribiendo lo que éste año verán unos ojos azules preciosos, y que me harán de guia por el 12è Bafici. Éste año no habrán fotos de canapés y fiestas nocturnas, ni divagaciones de las mías. Pero habrá también grandes crónicas, las de mi amor Julián que nos explicarà in situ qué ve i qué siente, y por dónde viaja y hacia dónde lo trasportan. Empieza pues, el 12 Bafici! trrr trrr trrr trrr trrrr!