RECONSTRUCCIÓ D'UN COR / RECONSTRUCCIÓN DE UN CORAZÓN / RECONSTRUCTION OF A HEART

CATALÀ__Potser el que hem vist no és literal. Tot i que és una adaptació literària. D'una novel·la. Potser si allò que ens mostra no és el que és, tot comença a tenir sentit. Perquè la metàfora en mans de Claire Denis és visceral. És bèstia. I el que li succeeix al protagonista no és res més que la seva pròpia vida que li passa factura. I és que el protagonista té un cor que no ha estimat prou, un cor que no ha sospirat gaire, un cor fred que ja no serveix (per alguna raó viu a Suïssa, entre muntanyes nevades), un cor que necessita ser canviat, reemplaçat, que necessita ser substituït per un cor nou, l'intrús. Potser aquesta és la única veritat de la pel·lícula. Perquè el fill, amb el pit cosit i mort, no és que tingui en veritat el pit cosit i estigui mort i que hagi volat fins a la polinèsia en busca del seu pare.... sinó que tan sols és una metàfora literal d'un pare que ha perdut, d'un pare que l'ha ferit, d'un pare que l'ha abandonat. I és en ulls del propi pare, el protagonista, que el fill es fa real, evident, visceral. Tampoc és veritat que una noia jove, sexy, immaculada segueixi al protagonista per tres continents i acabi arrossegant-lo dels estreps d'un parell de cavalls blancs, per la neu, fins a deixar-lo morir. I moribund digui ell: "Ja he pagat" (representa que parla del trasplantament de cor). "Mai pagaràs suficient" li diu ella.



Però en realitat, allò que veiem no és el que és, sinó que representa la veu de l'experiència, la veu de la consciència que l'ha vingut a buscar. Perquè quan es creuen pels carrers de Xina i li diu a crits que no el segueixi més, que té el cor malalt, ella sentencia que no és que el tingui malalt sinó que no té cor. I és aquesta pròpia veu de la consciència que el persegueix. Així doncs tot el que veiem no és de veritat. Tot el que veiem és pura ficció. Tot el que veiem és una construcció. La construcció d'una vida intrusa, una vida diferent, la vida d'un altre, la vida d'un cor intrús al cos del protagonista. Cal reconstruïr, per veure-hi clar. I la música d'Stuart Staples (Tindersticks) ens submergeix en aquest vaivé metafòric, imatges del subconscient, i sorprenentment aclaparadores. Uau, que gran és la pantalla i que imponent es veu la peli quan m'assec més aprop... i és que els primers plans i plans detall (que n'hi ha molts) omplen la pantalla i el que es veu és més gran i més proper, i el cor batega més fort, més intensament, ple de sentit.

ESPAÑOL__Quizá lo que hemos visto no és literal. Aunque es una adaptación literaria. De una novela. Quizá si eso que se nos muestra no és lo que és, todo empieza a tener sentido. Porque la metáfora en manos de Claire Denis es visceral. Es béstia. Y lo que le pasa al protagonista no es nada más que su propia vida que le pasa factura. Y es que el protagonista tiene un corazón con el que no ha amado suficiente, un corazón que no suspiró mucho, un corazón frío que ya no le sirve (por algo vive en Suíza, entre montañas nevadas), un corazón que necesita ser cambiado, reemplazado, que necesita ser sustituído por un corazón nuevo, el intruso. Quizá esta sea la única verdad de la película. Porque el hijo, con el pecho cosido y muerto, no es que tenga en realidad el pecho cosido y esté muerto y que haya volado hasta la polinesia en busca de su padre... Sino que tan solo es una metáfora literal de un padre que ha perdido, de un padre que lo ha herido, de un padre que lo ha abandonado. Y es en ojos del propio padre, el protagonista, que el hijo se hace real, evidente, visceral. Tampoco es verdad que una chica jóven, sexy, inmaculada siga al protagonista a lo largo de tres continentes y acabe arrastrándolo de los estribos de un par de caballos blancos, por la nieve, hasta dejarlo morir. Y moribundo él diga: “Ya pagué” (representa que habla del transplante de corazón). “Nunca pagarás suficiente” le dice ella. Pero en realidad, eso que vemos no es eso, sino que representa la voz de la experiencia, la voz de la conciencia que lo vino a buscar. Porque cuando se cruzan en las calles de China, y le grita a voces que no lo siga más, que tiene el corazón enfermo, ella le sentencia que no es que lo tenga enfermo, sinó que no tiene corazón. Y es esta propia voz de la conciencia que lo persigue. Así pues todo lo que vemos no es de verdad. Todo lo que vemos es pura ficción. Todo lo que vemos es una construcción. La construcción de una vida intrusa, una vida diferente, la vida de otro. La vida de un corazón intruso en el cuerpo del protagonista. Y hace falta reconstruír para verlo claro. Y la música de Stuart Staples (Tindersticks) nos sumerge en este baivén metafórico, imágenes del subconsciente y sorprendentemente abrumadoras.
Uau, que grande es la pantalla y que imponente se vé una película cuando me siento más cerca....y es que los primeros planos y los planos detalle (que hay muchos) llenan la pantalla y lo que se vé es más grande y más cercano, y el corazón late más fuerte, más intensamente, lleno de sentido.
ENGLISH__Maybe what we saw is not literal. Even it’s a novel adaptation. From a book. Maybe if the things she has shown to us is not what it is, everything make sense. Because metaphor in Claire Denis’ hands becomes visceral. It’s hard. And what happens to the main character is nothing more than his own life that makes him wonder about. Because the protagonist has a heart with which has not loved sufficient, a heart that did not sigh much, a cold heart that no longer serves to him (for something he lives in Switzerland, between snowed mountains), a heart that need to be changed, replaced, that needs to be subtituted by a new heart, the intruder. Perhaps this is the unique truth of the film. Because the son, with the sewn chest and dead, is not that he in fact has the sewn chest and is dead and that he has flown until the Polynesian in search of his father… but it is only a literal metaphor of a father who is lost, of a father who wounded him, of a father who has left him. And it is in eyes of the own father, the protagonist, who the son becomes real, evident, visceral. It is not either truth that a young girl, sexy, immaculate follows the protagonist throughout three continents and ends up dragging him of the stirrups of a pair of white horses, by the snow, until letting him die. And dying he says: “I already paid” (it represents that he speaks of the heart transplant). “You will never pay sufficient” she told to him. But in fact, that we see is not that for real, but it represents the voice of the experience, the voice of the consciousness that came to look for him. Because when they met themselves in the streets of China, and he scream to her that do not follow him anymore, because he has an ill heart, she sentence to him that is not that illnes he has, but he does not have heart. And it is this own voice of consciousness that persecutes him. Therefore everything what we see is not really. Everything what we see is pure fiction. Everything what we see is a construction. The construction of an intrusive life, a different life, the life of another one. The life of a heart intruder in the body of the protagonist. And it is necessary to reconstruct to see it clearly. And the music of Stuart Staples (Tindersticks) submerges to us in this metaphorical swing, images of subconscious mind and the surprising overwhelming ones.
Uau, how great is the screen and so incredible is a film when I seat more close to the screen….and it is that the first shots and the flat ones detail (that are many) fill the screen and what you see is greater and closer, and the heart annoys more fort, more intensely, plenty of sense.

CINEMA AL CINEMA / CINE EN EL CINE / CINEMA AT THE CINEMA

CATALÀ__Alguna vegada, quan m'he avorrit al cinema, m'he girat a mirar els rostres dels companys de viatge a la sala. Rostres il·luminats per una projecció. Al cinema Alhambra del meu poble (com és antic i exuberant) a la llum de la pantalla també he badat mirant les filigranes del sostre o els detalls de les parets. Però d'altres vegades, la majoria, la peli atrapa, i m'arrossega cap a la pantalla. I heus aquí una pel·lícula que es projecta. Una pel·lícula de mirades i rostres, de companys de viatge. D'expresions de por, de rialles, de felicitat, de ràbia. I llàgrimes. Però sobretot rostres, el rostre de qui Kiarostami més estima, que son les dones. Dones esquitxades per la llum de la pantalla. I una llegenda Iraní en off ens atrapa. Però no és res més que una pel·lícula imaginada. Una pel·lícula que no veiem, perquè cadascú es faci la pel·lícula. I Shirin és aquella dona que mira, aquella dona que somriu, aquella dona que plora. Una dona que s'enamora d'un retrat tallat a la pedra d'un home que no ha vist mai (igual que l'espectador no veurà mai). Un amor que en realitat és l'amor a Iran, l'amor a la pàtria, a la terra i a l'home i la dona que imaginen un futur. Però el retrat és tan sols una il·lusió que desemboca al desencís, perquè no és la imatge la que fa a l'home, sinó l'home que fa la imatge qui estima la imatge que ha construït: la d'una dona bella, jove, fresca, lluitadora, somiadora, la dolça Shirin... rostre que ha recordat, que ha projectat i que aquest home ha esculpit en un tros de pedra. Però l'escultor, l'artista, el somiador, el romàntic... no pot ser correspost, ha de ser torturat, ha de ser ferit, ha de ser desgraciat... perquè amb el dolor, l'amor és més gran, més persistent, més real, més immortal. I Shirin és tot. Shirin està a la pantalla imaginaria de Shirin, Shirin és una projecció de llum i a la vegada una sala de nit. Shirin s'asseu al meu costat mentre és mirada i es mira. Mentre s'imagina un futur. Mentre imagina que un dia serà lliure. Mentres imaginem a través dels rostres, de les mirades i de les llàgrimes que l'amor és etern i comprovem que el cinema és una projecció de nosaltres mateixos. Dels nostres desitjos. Cinema al cinema. Espectador espectant, expectants ho imaginem tot. Shirin és cent anys d'experiència d'una pantalla immensa. Shirin és l'acte de veure i d'escoltar.

ESPAÑOL__Alguna vez, cuando me he aburrido en el cine, me he dado vuelta a mirar los rostros de los compañeros de viaje de la sala. Rostros iluminados por una proyección. En el cine Alhambra de mi pueblo (como es antiguo y exuberante) a la luz de la pantalla también me la pasaba mirando las filigranas del techo o los detalles de las paredes. Pero otras veces, la mayoría, la pelicula atrapa, y me arrastra hacia la pantalla. Y he aquí una película que se proyecta. Una película de miradas y rostos, de compañeros de viaje. De expresiones de miedo, de risas, de felicidad, de rabia. Y lágrimas. Pero sobretodo rostros, el rostro de quien Kiarostami más ama, que son las mujeres. Mujeres salpicadas por la luz de la pantalla. Y una leyenda iraní en off nos atrapa. Per no es nada más que una película imaginada. Una película que no vemos, para que cada uno se haga su película. Y Shirin es esa mujer que mira, esa mujer que sonrie, esa mujer que llora. Una mujer que se enamora de un retrato tallado en la piedra de un hombre que no ha visto nunca (igual que el espectador no verá nunca). Un amor que en realidad es el amor a Iran, el amor a la patria, a la tierra y al hombre y la mujer que imaginan un futuro. Pero el retrato es tan solo una ilusión que desenvoca al desinterés, porque no es la imagen la que hace al hombre, sino el hombre que hace la imagen el que ama la imagen que ha construído: la de una mujer bella, joven, fresca, luchadora, soñadora, la dulce Shirin... rostro que ha recordado, que ha proyectado y que ése hombre esculpió en un trozo de piedra. Pero el escultor, el artista, el soñador, el romántico... no puede ser correspondido, tiene que ser torturado, tiene que ser herido, tiene que ser desgraciado... porque con el dolor el amor es más grande, más persistente, más real, más inmortal. Y Shirin lo es todo. Shirin está en la pantalla imaginaria de Shirin, Shirin es una proyección de luz y a la vez una sala en la noche oscura. Shirin se sienta a mi lado mientras es mirada y se mira. Mientras se imagina un futuro. Mientras imagina que un día será libre. Mientras imaginamos a través de los rostros, de las miradas y de las lágrimas que el amor es eterno y comprobamos que el cine és una proyección de nosotros mismos. De nuestros deseos. Cine en el cine. Espectador espectante, espectantes nos lo imaginamos todo. Shirin es cien años de experiencia de una pantalla inmensa. Shirin es el acto de ver y de escuchar.

ENGLISH__ Sometimes, when I have myself boring in the cinema, I have turned around to watch the faces of my traveler partners in the cinema. Faces illuminated by a projection. In the cinema Alhambra in my town (because is old and majestic) at the light of the screening I also looked to the ceiling or the details of its walls. But other times, most of them, the film catch my attention, and took me to the screen. And here it comes a movie that is been projected. A movie about looks and faces, about traveler partners. About expressions of fear, laughter, happiness, rage. And tears. But coverall faces, the face of that Kiarostami more love, that is the women. (Oh my god it’s too late at night for an english translation...anyway...anyone is reading it in english? Somebody heeelp me....tomorrow i will finish, promise.)

OH ESPECTADOR ESPECTADOR

CATALÀ__Primeres reflexions a la sortida de la projecció de Shirin, d'Abbas Kiarostami.

ESPAÑOL__Primeras reflexiones a la salida de la proyección de la peli de Kiarostami, Shirin. En breve, revisiones en castellano. El video, en catalán... jeje.

ENGLISH__Few words, after the screening of Shirin by Kiarostami. Sorry, no english subtitles. Soon, the review!